FIBA CUP: la competició misteriosa

A partir del 13 d’abril es disputarà a Girona la Final a Quatre de la FIBA CUP. La tercera competició europea és una de les grans desconegudes pel gran públic. Les suporíferes primeres fases i la poca qualitat d’alguns (remarco, només alguns) dels seus participants allunyen la gent de les graderies i a les televisions de l’interès per emetre’n els partits. La FIBA CUP es fa llarga a tots els equips pels desnivells, els viatges llunyans i la invisibilitat sota la que es disputa. Però, ves per on, el trajecte val la pena quan s’arriba a la Final Four. L’Akasvayu Girona ha superat amb molt bona nota el camí (una sola derrota fins ara) i toca amb la punta dels dits el seu primer títol europeu. Poca broma, que això és històric! Seria el veritable primer pas cap a la formació d’un club capdavanter. Però s’equivoca qui pensa que amb el currículum amb el que s’hi arriba i amb el factor camp a favor, serà bufar i fer ampolles. Perquè cap dels 4 equips classificats per a la d’aquest any és una ventafocs.

AZOVMASH MARIUPOL: l’ucarinès és de bon tros l’equip menys conegut i reconegut dels finalistes. Però menysprear-lo seria un error. Compta amb un plantilla descompensada i d’edats extremes (jugadors molt veterans amb altres de molt novells). En una sèrie de playoffs tindria difícil donar la sorpresa però, a dos partits, té elements que poden complicar-te la nit: el veterà Liadellis, el tirador Slaven Rimac (Slaven Rimac ha deixat l’equip i ningú sap on para!), el jove rebotador Serhiy Lishchuk (no perdre-li la pista), l’ex-Unicaja Gulyas… i sobretot un home desequilibrant que, si aconseguís superar el joc individualista que el caracteritza, seria cotitzat a les millors lligues del continent: Khalid El-Amin. Molts el recordareu com “el rookie gras del Bulls”. Certament, té un físic peculiar. Però una classe i una tècnica individual indiscutibles. És un base explosiu, anotador i habilidós, el típic jugador que, motivat, et pot fer un estrip (tipus el David Rivers de l’Olimpiakos que va tombar el Barça en una final de Copa d’Europa no fas pas tants anys). No s’hi val a descuidar-lo.

VIDIVICI BOLONYA: la mítica Virtus torna a la primera fila europea encara que sigui per la porta del darrera. Un equip sòlid i amb talent. Com a dada per a despistats, recordar que aquest equip és actualment segon a la Lega italiana! Sense una banqueta de garanties, dóna molt protagonisme als seus homes clau: Travis Best, un base veteraníssim però amb el talent d’un clàssic de l’NBA que encara dóna guerra, amb l’exbarcelonista Vlado Illievski fent-li de guardespatlles; trobaran a faltar un pivot contrastat com Kris Lang (lesionat, rellevat per l’exBreogán Tyrone Grant) però ho poden compensar amb el seu letal tir exterior: Ghilherme Giovanni, Vuckevic, Blizzard, els dos bases esmentats, Evtimov i Stojkov si els donen algun minut, i sobretot la seva gran estrella: Christian Drejer. Un altre ex del Barça que de ben segur serà un dels jugadors pels que hi haurà pinyes aquest estiu a Europa, ja que acaba contracte. Aler de 2’08, jove (24 anyets), bona mà, gran passador, ajuda al rebot, moviments al pal baix… un jugador que a Itàlia ha moderat la seva fama nocturna i sembla molt més centrat en explotar unes condicions envejables per aquest esport. Si està fi i els demés titulars l’acompanyen, la pot liar molt grossa a Girona. Tot i que l’Akasvayu ja ha jugat aquest any dos partits contra aquest equip i l’ha vençut en tots dos, refiar-se dels precedents seria molt perillós.

ESTUDIANTES MADRID: un altre club que torna a la primera línia europea, si bé tampoc no l’ha freqüentat massa sovint. Conegut de sobres per aquestes terres, la seva trajectòria és esperançadora: de patir a la lliga ACB, a lluitar per entrar als play-offs després d’una ratxa de victòries espectacular. Un equip d’estructura extranya, amb molts homes petits i pivots que s’obren per tirar de 3. La seva velocitat i la seva versatilitat fan que sigui complicat defensar-los. L’Akasvayu ja va patir-ho a Fontajau a la Lliga, i els homes gran de Pesic patiran a semifinals per aturar Iturbe i companyia. La seva principal (i gairebé única) referència interior és McDonald (que no és parent del base Ariel) i és peça clau a controlar, així com el joc sota els cércols d’un aler poderós com Hernán Jasen i les ratxes de Garnett.

AKASVAYU GIRONA: l’equip amfitrió i representant català a la F4 no ha de deixar-se intimidar per la pressió de jugar a casa. Aquest factor pot ser el millor suport per a l’equip, però també pot neguitejar els homes de Pesic si s’arriba a un final igualat. Si psicològicament mantenen la serenitat, tenen plantilla per aixecar la copa: l’esperit de Marinovic, la classe del gat vell McDonald, la defensa de Sada, la força penetradora de San Emeterio, els tot terreny Darius Salenga i Thorton, la polivalència de Keselj, el tir de mitja distància i la intimidació de Fucka (especial atenció amb la seva concentració), l’obridor de defenses Germán Gabriel (si no es limita al tir de 3 i explota també el seu joc de peus és letal… en atac), i tres centers de luxe com Marc Gasol, Bagaric i l’avi Middleton. Qualitat de sobres, ambició a cabassos, il·lusió per un tub… i l’arma de doble tall de jugar a Fontajau.

~ per ronsu a 26/03/2007.