Inversions

Un club de bàsquet d’elit n’ha de fer moltes, d’inversions.

La més òbvia és l’econòmica, invertint diners en sous i traspassos. I aquesta primera inversió sovint tarda a poder-se jutjar. La més sonada d’aquest estiu, la de Ricky Rubio, és una aposta gairebé segura. Però per ara no està tenint el protagonisme que un fitxatge d’aquesta envergadura podria suposar. Però ja ha demostrat que és un complement magnífic per un equip, el del Barça, al que no falta de res. Al Madrid, per altra banda, la inversió en personal podia sorprendre d’entrada: jugadors que voregen o superen la trentena (Prigioni, Garbajosa, Hansen,…) renunciant a noms prometedors (com Oleson). Messina, coneixedor de la realitat europea i de l’exigència dels clubs grans, va decidir que la inversió en sous i traspassos fos per formar un equip experimentat que optés a guanyar des de la primera temporada. ¿I els modestos? El Manresa o el Fuenlabrada firmen joves a preu mòdic amb l’esperança que ho facin bé, cridin l’atenció d’un club amb calaix, i treure’n una picossada pel traspàs. El Fuenla, a més, convenç els jugadors oferint-los un percentatge de l’ingrés que suposi pel club la seva venda.

Però hi ha més inversions econòmiques. Les de pedrera, per exemple. Pedreres que suposen un cost significatiu. Com a mostra, el Joventut hi destina un 20% del seu pressupost total. O les inversions en scouting, que pocs clubs es poden permetre però que pot ser rendible si es fa amb èxit (vegis el cas del Baskonia). O les inversions en àrea social, a la recerca i captura de nous socis. O la inversió publicitària o la inversió mediàtica, perseguint que es parli a la premsa del teu club (i per tant del teu projecte, dels teus patrocinadors,…). Oriol Bronsoms, cap de premsa del Barça, en sap un mètode: controlar tot de dades i estadístiques que permetin avisar als mitjans de coses noticiables. La xifra de triples anotats per un jugador, la de pilotes recuperades per un debutant, la de rebots ofensius en un quart… Qualsevol dada pot ser l’origen d’un breu, un tema de tertúlia radiofònica o l’excusa per un reportatge de televisió. És una inversió en imatge.

I deixem pel final un tercer tipus d’inversió: l’esportiva. Eleccions que no són estrictament una inversió, però que funcionen com a tal. Per explicar-la de manera gràfica posem dos exemples:

– Imaginem un equip de futbol amb Messi, Ibrahimovic i Henry. És una bona inversió jugar en un camp el més ample possible. Per això el Camp Nou apura al màxim les dimesions permeses pel reglament per donar el màxim d’espai als seus homes i dificultar el replegament defensiu dels seus rivals.

– Imaginem un equip de bàsquet en què no hi ha bon entendiment entre un jugador bàsic de la plantilla i el seu entrenador. O que s’ha fet crònica una desconfiança mútua, sense que sigui imputable a cap dels implicats, i en conseqüència el rendiment és molt inferior a l’esperat, l’exigible i el necessari. Davant la impossibilitat econòmica d’invertir en un substitut pel jugador, ¿és just que l’entrenador sigui rellevat confiant que el nou redreci la situació i recuperi el jugador per a l’equip? Potser no. ¿Però és una bona inversió esportivament parlant? ¿I si (hipotèticament) la poca química és amb més d’un jugador?

~ per ronsu a 17/11/2009.