Esos locos bajitos

•27/11/2009 • 5 comentaris

La NBA acostuma a marcar tendència. Per exemple, proliferen els bases anotadors, sent secudari si saben organitzar l’equip o tenen lectura de joc per veure on hi ha avantatge, sense obviar que els Lakers o els Bulls guanyen títols sense necessitar un base que baixi la pilota i mani jugada. Els yankees topen ara amb un problema que també pateix Europa: la manca de centímetres de qualitat. Els primers partits de fase regular estan comportant una novetat en diversos equips, que han optat per jugar amb quatre baixets. És una bona opció?

D’exemples n’hi ha diversos. La plaga de lesions va dur els Nets a disputar els primers partits amb el rookie Terrence Williams (1,98) de fals pivot. Els Spurs disputen força minuts amb Richard Jefferson (2,01) de quatre i el rival sovint s’hi adapta, com es va veure en el duel contra els Bulls, que van destinar-hi Luol Deng (2,06) a contrarestar-ho. Els Clippers surten amb Al Thornton (2,03) al cinc titular i Phil Jackson no acaba de confiar en alguns suplents, així que davant la baixa de Pau Gasol va donar minuts a Ron Artest (2,01) en el joc interior. També l’amor de Mike D’Antoni pel joc exterior el porta a posar l’italià Danilo Gallinari de fals quatre, malgrat visqui a la línia de tres i sigui al·lèrgic al contacte físic. I altres alers com Carmelo Anthony (Denver, 2,03), Rudy Gay (Memphis, 2,03), Kevin Durant (Oklahoma, 2,06) o Ronnie Brewer (2,01) s’han vist en alguns minuts pegant-se amb pivots rivals, si bé Golden State porta anys recorrent als quatre baixets amb només un any d’èxit quan van carregar-se Dallas a primera ronda.

Caldrà seguir de prop si en els pròxims anys els equips europeus, que ja renuncien la majoria a jugar amb dues torres, fan una volta més a la revolució i aposten pels quatre baixets. De moment, un primer i tímid intent va fer-lo Sito Al0nso contra el Múrcia, quan va provar un equip a pista amb quatre exteriors i Luka Bogdanovic, de fals cinc. No li va sortir gaire bé, però caldrà veure si els pròxims mesos/anys ens porten més proves similars en veure que els centímetres de qualitat van molt buscats i a un preu altíssim, excessiu en molts casos.

Anuncis

Inversions

•17/11/2009 • 9 comentaris

Un club de bàsquet d’elit n’ha de fer moltes, d’inversions.

La més òbvia és l’econòmica, invertint diners en sous i traspassos. I aquesta primera inversió sovint tarda a poder-se jutjar. La més sonada d’aquest estiu, la de Ricky Rubio, és una aposta gairebé segura. Però per ara no està tenint el protagonisme que un fitxatge d’aquesta envergadura podria suposar. Però ja ha demostrat que és un complement magnífic per un equip, el del Barça, al que no falta de res. Al Madrid, per altra banda, la inversió en personal podia sorprendre d’entrada: jugadors que voregen o superen la trentena (Prigioni, Garbajosa, Hansen,…) renunciant a noms prometedors (com Oleson). Messina, coneixedor de la realitat europea i de l’exigència dels clubs grans, va decidir que la inversió en sous i traspassos fos per formar un equip experimentat que optés a guanyar des de la primera temporada. ¿I els modestos? El Manresa o el Fuenlabrada firmen joves a preu mòdic amb l’esperança que ho facin bé, cridin l’atenció d’un club amb calaix, i treure’n una picossada pel traspàs. El Fuenla, a més, convenç els jugadors oferint-los un percentatge de l’ingrés que suposi pel club la seva venda.

Però hi ha més inversions econòmiques. Les de pedrera, per exemple. Pedreres que suposen un cost significatiu. Com a mostra, el Joventut hi destina un 20% del seu pressupost total. O les inversions en scouting, que pocs clubs es poden permetre però que pot ser rendible si es fa amb èxit (vegis el cas del Baskonia). O les inversions en àrea social, a la recerca i captura de nous socis. O la inversió publicitària o la inversió mediàtica, perseguint que es parli a la premsa del teu club (i per tant del teu projecte, dels teus patrocinadors,…). Oriol Bronsoms, cap de premsa del Barça, en sap un mètode: controlar tot de dades i estadístiques que permetin avisar als mitjans de coses noticiables. La xifra de triples anotats per un jugador, la de pilotes recuperades per un debutant, la de rebots ofensius en un quart… Qualsevol dada pot ser l’origen d’un breu, un tema de tertúlia radiofònica o l’excusa per un reportatge de televisió. És una inversió en imatge.

I deixem pel final un tercer tipus d’inversió: l’esportiva. Eleccions que no són estrictament una inversió, però que funcionen com a tal. Per explicar-la de manera gràfica posem dos exemples:

– Imaginem un equip de futbol amb Messi, Ibrahimovic i Henry. És una bona inversió jugar en un camp el més ample possible. Per això el Camp Nou apura al màxim les dimesions permeses pel reglament per donar el màxim d’espai als seus homes i dificultar el replegament defensiu dels seus rivals.

– Imaginem un equip de bàsquet en què no hi ha bon entendiment entre un jugador bàsic de la plantilla i el seu entrenador. O que s’ha fet crònica una desconfiança mútua, sense que sigui imputable a cap dels implicats, i en conseqüència el rendiment és molt inferior a l’esperat, l’exigible i el necessari. Davant la impossibilitat econòmica d’invertir en un substitut pel jugador, ¿és just que l’entrenador sigui rellevat confiant que el nou redreci la situació i recuperi el jugador per a l’equip? Potser no. ¿Però és una bona inversió esportivament parlant? ¿I si (hipotèticament) la poca química és amb més d’un jugador?

On n’hi caben dos, n’hi caben tres

•14/11/2009 • Feu un comentari

Fa unes setmanes, dos joves africans eren notícia. Sobretot un, el gegant Bienvenu Letuni amb els 224 cm per tan sols 15 anys. Anava acompanyat del base Webber Lufanga i BiC pot avançar que han descartat l’oferta del Baskonia i, si es decideixen a fer el salt a Europa, serà al Joventut. La direcció esportiva de la Penya espera ara les condicions del fitxatge, que han de passar els representants dels jugadors. No és l’única notícia perquè Blog i Continuació també ha pogut saber que l’operació africana podria incloure un tercer nom, que a diferència dels altres dos, no tindra el Congo d’origen.

Els clubs europeus cada cop tenen més interès a controlar africael bàsquet africà. La Penya no n’és excepció i va enviar un representant a Moçambique el passat setembre per assistir a l’Afrobasket sub16. De la visita en va sortir una oferta verd-i-negra a Christopher Obekpa, aler pivot de 2,04 que va ser amb 18,4 punts i 9,8 rebots el millor d’una Nigèria que es va endur el bronze en el campionat disputat a Maputo. El problema és que té més núvies. “Ell sap que si ha d’anar a Europa, la Penya és el millor lloc, però no sé si fitxarà. El mercat africà està molt controlat per Estats Units i hi ha diverses universitats de prestigi que també li han fet una oferta”, explica a BiC Anicet Lavodrama, exjugador reciclat a representants especialista en el continent africà. Veurem si és un, dos, tres o cap els joves africans que s’instal·len a Badalona.

Retorn als peatges

•03/11/2009 • Feu un comentari

Un altre estiu sense descans i ja se’n veuen les conseqüències. Fa uns mesos, us parlàvem del peatge dels Jocs, situació que es repeteix ara. La lesió de Pau Gasol és més greu del previst i no és l’únic de baixa perquè el Madrid enyora Felipe Reyes i Sacramento, en menor mesura, a Francisco García, per citar alguns exemples. Hi ha qui es posa les mans al cap perquè cada estiu hi hagi un combat amb les franquícies NBA, que obliguen a pagar una forta assegurança a les federacions per si se’ls lesiona algú. Qui critiqui als nord-americans, senyal que no paga 16,5 milions de dòlars a un jugador que vesteix de carrer a la banqueta durant un mínim d’un mes i s’atreveix a insinuar que la culpa és de l’entrenador per no deixar-lo treballar a menor ritme.

La Federació Espanyola no amagava el passat estiu que preferia veure Ricky Rubio al Barça que als Wolves. Segons ha pogut saber BiC, el motiu no era un altre que no ampliar les lluites amb la NBA. Cada estiu toca negociar amb les franquícies yankees per l’assegurança dels germans Gasol, Calderón i Rudy Fernández. I cada cop és més difícil arran del cas Garbajosa. Capítol apart mereix qüestionar-se per què el bàsquet necessita tenir una competició cada estiu i no fa com el futbol, on els europeus són cada quatre anys i així hi ha marge per al descans i de pas s’estalvien que molts optin per saltar-s’ho com va passar a Polònia 2009. Però no és el tema d’avui. La lesió de Pau Gasol és pitjor del previst i plou sobre mullat perquè el declivi dels Grizzlies va arrencar la temporada 2006-2007, ajudat per la greu lesió del pivot en les semifinals del Mundial de Japó. Memphis va tenir un rècord de 49-33 la temporada anterior, però es va quedar sense el referent en els 22 primers partits i va acabar signant un pèssim 22-60. Així, la defensa del títol als Lakers arrenca sense el segon jugador més important, que com a mínim es perdrà el primer mes de la temporada. El peatge de jugar amb Espanya i després pagar-ho a la NBA també té a Raül López, Garbajosa i Calderón de precedents, sense oblidar que Rudy Fernández s’ha perdut la pretemporada després de reconèixer que pagava l’excés de càrrega de treball després d’un estiu intens, en què no havia descansat com caldria després del fort cop rebut d’Ariza.

El peatge de treballar a l’estiu no és exclusiu dels Jocs. Altres jugadors que no han descansat també han caigut. Francisco García, que va intentar classificar la República Dominicana per al pròxim Mundial, estarà quatre mesos de baixa als Kings, un més que l’aler francès Batum als Blazers. I França rep per partida doble perquè els Bobcats lamenten que enlloc de cuidar-se físicament, Boris Diaw optés per anar amb la selecció sense posar fre a l’evident sobrepès. A l’ACB, el Madrid és líder sense Felipe Reyes, mentre que el Barça ha vist com Lakovic es perdia la pretemporada en esquinçar-se el turmell amb Eslovènia, sumant-hi després una lumbàlgia. A Dallas, en canvi, Dirk Nowitzki reconeixia fa uns dies que es troba com fa temps que no se sentia després de descansar a l’estiu. Veient el panorama, algú trobarà estrany que en el futur la NBA segueixi endurint les condicions per cedir jugadors a les seleccions?

Una estrella per postres

•28/10/2009 • 1 comentari

Esport i marketing van cada cop més de la mà. No tot està inventat i els Nets de New Jersey, a l’espera de convertir-se en la primera franquícia amb amo estranger, estan disposats a innovar per captar nous abonats. Us vindria de gust tenir a Juan Carlos Navarro als postres? O Ricky Rubio a la festa d’aniversari? O a Clay Tucker per fer una sorpresa a un amic penyero? O presentar un producte acompanyat de Román Montañez? Al costat de Nova York ja ho poden fer.

La crisi ha arribat a la NBA. Si s’acomiadaven 80 treballadors de la seu central i gairebé cap equip esgota les 15 places per a jugadors per estalviar-se uns calerons, l’assitència de públic als pavellons fa temps que va de baixa. Cal innovar, nous incentius. Així, els Nets han fet la següent oferta: per 25.000 dolars (uns 17.000 euros) es poden tenir quatre seients a peu de pista per 10 partits, amb servei inclòs de parquing i servei de catering en un saló privat. El gran reclam, però, és un altre ja que et cedeixen un jugador durant una hora. “Serà molt interessant tenir un jugador dels Nets a la teva festa d’aniversari, al teu bar mitzvah o senzillament tenir-lo una hora a sopar. És una cosa tan valiosa que es fa difícil posar-hi preu”, relata el directiu dels de Nova Jersey, Brett Yormark. Doncs té preu, 25.000 dolars.

Hi ha interès a veure com funciona la iniciativa i com responen els jugadors, que acostumen a detestar aquest tipus d’iniciatives. D’entrada hem comentat la part amable com podria ser convidar-lo a un aniversari o un sopar, però també hi ha una altra opció, també possible a partir de la iniciativa dels Nets: quants pagaríem per tenir un jugador (o entrenador) durant una hora i clavar-li una bona esbroncada després d’un mal partit? Sí, parlo d’aquells noms que tots teniu al cap. Té raó Yormark, no és fàcil posar-hi preu.

Pressupostos i temps passats

•21/10/2009 • 2 comentaris

Recullim el testimoni d’un gran blog. Els periodistes de MD, Jesús Pérez Ramos i Julián Felipo, fa anys que van llençar-se a la xarxa per crear l’131 i a BiC en som fidels seguidors. Avui en Jesús tira d’hemeroteca per analitzar la diferència de pressupost entre ACB d’una dècada a l’altra en un article de visita obligada. Estirem el fil per buscar-ne per què.

L’any 1991 el Montigalà Joventut conqueria l’ACB amb un pressupost de 510 milions de pessetes, just per sota de Barça (600) i Madrid (588), sent el més modest el Caja Canarias (160). El gran canvi a l’esport europeu va arribar al 1996 amb l’arribada de la sentència Bosman. Un any més tard el TDK conqueria la Lliga i la diferència entre rics i pobres era de 1250 milions vs 330. Els poderosos multiplicaven per quatre els recursos si bé, en un cas la diferència era de 440 milions de pessestes i cap a final de segle ja anàvem pels 880. En l’era de l’euro tenim a Barça amb 26,9 milions d’euros i Madrid amb 22 segons les memòries presentades i auditades en les últimes assemblees. I els modestos? Els tenim en 3,7. Si la diferència havia passat en 10 anys de 2,6 milions d’euros a 5,2, en la dècada següent s’ha disparat fins als 23, 2. Abans es multiplicava per quatre i ara per més de set. De 2,6 a 23,2 és un salt brutal.

Les explicacions són diverses però la realitat és que el bàsquet europeu es troba en crisi profunda, plorant cada estiu la desaparició de clubs i les dificultats de molts per cumplir els mínims per mantenir-se a l’elit. I qui n’és el culpable? Doncs n’hi ha diversos, però n’assenyalarem un: el bàsquet modern i les rotacions. S’imposen i els grans entrenadors volen plantilles àmplies per assegurar la intensitat en tot moment. Si hi sumem la tendència des de la passada dècada a augmentar la intensitat defensiva, les necessitats s’amplien. L’any 1994 el Joventut tenia un pressupost similar al de les seccions dels equips de futbol i conqueria Europa en una final en què Zeljko Obradovic només emprava set jugadors. Des de la banqueta, Morales disputava 7 minuts i Tomàs Jofresa, 18. Cinc jugadors de sou alt i complements. A l’Olympiakos, Paspalj jugava el partit sencer i entre quatre més es repartien gairebé tots els minuts: Tomic (36′), Sigalas (34′), Tarpley (38′) i Fassoulas (31′). Les rotacions d’Aíto eren excepció a l’època. Un mes més tard, el Madrid derrotava el Barça en la final de l’ACB per 3-0 i en el tercer partit al Palau Sant Jordi s’hi va veure un altíssim protagonisme de Sabonis (40′), Arlauckas (35′), Kurtinaitis (30′) i Santos (32′).

Les rotacions a la recerca d’una intensitat i profunditat que pocs aconsegueixen han imposat la seva llei al s. XXI. El Barça té ara 12 jugadors a la primera plantilla i tret de Víctor Sada, cap baixa dels 700.000 euros, sou d’estrella als 90. I el sostre per dalt el marquen els 2 milions de Navarro. A partir de desembre, si bé des del club blaugrana ho allarguen a gener o fins i tot febrer, Lubos Barton tornarà a l’activitat i Xavi Pascual haurà de deixar una d’aquestes fitxes milionàries vestit de carrer perquè en seran 13. No és un invent blaugrana perquè els grecs fa anys que ho fan. El PAO tenia fa tres temporades 15 jugadors en nònima i en feia descansar tres i el CSKA està acostumat a tenir jugadors com l’ara blaugrana Morris destinats només a jugar l’Eurolliga, un luxe que els russos, que en dos anys volen reduir el pressupost a la meitat, ja no es poden permetre, així que enguany han apostat per un nucli fort (Holden, Langdon, Siskauskas, Smodis i Khryapa) i complements russos a l’espera que explotin a alt nivell.

Els poderosos – un grup cada any més reduït- es poden permetre plantilles àmplies, però la resta, no. I s’està veient en la crisi actual. Una de les mesures que podríem veure en els pròxims anys és un retorn al passat, amb un nucli reduït de 7-8 jugadors de pes i la resta, joves que es vagin fent un lloc o seguint el model Manresa d’apostes de categories inferiors (Dani López, Cusworth) o joves desconeguts amb potencial (Ibaka, Gladyr). En l’última jornada ACB, sis equips es van permetre el luxe de no tenir cap jugador que arribés als 30 minuts a pista (Manresa, Valladolid, Alacant, Baskonia, Penya i Estudiantes) i quatre més en què només un jugador ho va fer (Barça, Gran Canària, Lagun Aro i Cajasol). En canvi, el Granada, prórroga inclosa, va tenir-ne quatre entre els 34 minuts i els 39. Potser és un dels primers que veu que reduir plantilla i tenir complement amb menys protagonisme que fins ara pot ser un camí de futur, enlloc d’anar cada estiu a plorar a l’ajuntament perquè es faci càrrec del deute acumulat i ajudi a quadrar pressupost. Renunciar a les rotacions llargues podria ser la via per rebaixar les despeses i deixar de buscar diner públic o coses més rebuscades per no ampliar el deute. Ho veurem a partir d’ara?

Canvi de normativa?

•13/10/2009 • 5 comentaris

Sembla que la Penya acaba d’incorporar dos africans per a les categories inferiors, destacant-ne un de 2,24 amb només 15 anys. Això en ple debat badaloní, reduït i gens mediàtic, sobre si el Joventut es pot permetre amb els recursos que té destinar una plaça d’extracomunitari a un jove encara verd com Christian Eyenga. Ningú es plantejarà l’opció de canviar la normativa i fer que els jugadors formats a les categories inferiors d’un club ocupin plaça de cupo vinguin d’on vinguin? Seria una manera de facilitar la sortida de nous jugadors.

Entre els últims jugadors sorgits de les categories inferiors de la Penya hi tenim un congolès (Eyenga), un holandès (Norel) i un rus (Flis). Els tres han arribat a tenir fitxa del primer euip, privilegi que no han tingut per exemple un txec (Jelinek), un alemany (Andreev), un rus (Kryukov), un uruguaià (Panchi Barrera), un montenegrí (Todorovic) o un holandès (Van Schaik). Els últims en arribar són dos congolesos, una via africana que el Barça fa anys que explota amb els germans Samb, Diouf o Abdulaye. Els blaugranes confien alhora en l’explosió definitiva del bosni Djedovic en la cesió al Xacobeo.

No són els únics ACB que veuen que a la dificultat de pujar jugadors al primer equip cal sumar-hi les traves de normativa. El món evoluciona cap a l’obertura de fronteres en l’esport a partir de la llei Bosman, que es va ampliar a l’Europa B i en poc temps al Cotonou. Les categories inferiors s’omplen d’estrangers que quan arriben al primer equip es troben que fer el salt té una dificultat afegida en una competició on només quatre equips de 18 estan per sobre del mínim en les places de cupos. No és un problema que afecti només a Penya o Barça perquè la gran promesa del Madrid està cedida perquè és montenegrí (Mirotic), situació que també viuen els brasilers d’Unicaja (Prestes i Faverani), el búlgar (Avramov) i el georgià (Shengeila) del València o un club de tradició de planter com Estudiantes (Clark, Caio Torres o Driesen). No tots són estrelles ni potser tenen el nivell per triomfar, però si el fet d’haver abandonat el país per formar-se en el bàsquet base d’un club estatal tingués premi d’alguna forma, com podria ser ocupar plaça de cupo (o cupo B o una deriva similar), els seria més fàcil fer el salt a l’ACB.

La proposta podria facilitar el salt de les categories inferiors a l’ACB. O la LEB. Els clubs haurien d’estudiar la nova situació de fronteres i prendre decisions en aquestes assemblees de l’ACB en què tot s’aprova i no és protesta per les mesures aplicades fins que ha passat un temps. BiC no hi té gaire fe després de veure com Flis perdria la condició de cupo per anar cedit a… Lleida. No sé què n’opinaran els lectors. S’accepten rèpliques i noves propostes.