Tan fàcil és?

Tim Donaghy ha sortit de la presó. Qui seguís la conferència de premsa de David Stern quan va sorgir el cas sabrà que mai s’ha vist tan nerviós al capo de la NBA com quan va haver de defensar la competició de les sospites de partits arreglats. L’exàrbitre ha passat 15 mesos entre reixes com a purga per apostar en duels que arbitrava. El de Pennsylvania jugava amb la diferència en el marcador, que no el guanyador, i cobrava gairebé sempre. Segons ha confessat, li era molt fàcil saber com aniria el partit.

El cas Donaghy va encendre l’alarma i amb raó. Qui controla el jutge? La NBA va reaccionar posant-hi un exfiscal federal com Lawrence Pedowitz, que després de revisar els partits va assegurar que tret de Donaghy “els valors de la NBA de neutralitat i responsabilitat no van estar compromesos”. La frase correspon a un comunicat emès per David Stern després del pas de Donaghy pel programa 60 minuts, en què va revelar amenaces de la màfia, inclòs un atac quan era a la presó. L’excol·legiat va insistir que no és l’únic que es dedicava a apostar, però potser el més curiós és un punt que ha quedat en segon pla. Donaghy no era un debutant, sinó que va passar 13 anys a les pistes de la millor Lliga del món, fregant els 800 partits dirigits. I segons ell, veient qui jugava i sobretot qui eren els altres àrbitres ja podia saber com aniria el partit. Fins i tot va acusar la NBA d’allò que de tant en tant reneix com a llegenda urbana també a l’ACB sobre pressions per allargar les sèries de play-off per a benefici de les televisions, sense oblidar de donar un cop de mà a aquells equips més mediàtics, acusació, cal dir-ho, que es contradiu amb l’historial de finalistes dels últims anys amb els Spurs de convidat reiterat en la pugna per l’anell.

El més sorprenent de tot plegat és aquesta facilitat de Donaghy per encertar-la. I la insistència de l’àrbitre en dir que li era molt fàcil saber com aniria el partit en funció de qui pitava. Tan previsible és? Com és que ningú més se n’adona? És igual a la l’ACB? Se sap que hi ha equips que prefereixen uns col·legiats a un altres i fins i tot a la NBA hem vist com el veterà Dick Bavetta era rebatejat pels crítics com a Knick Bavetta en certa època, però mai ningú havia parlat amb tanta claredat de la previsibilitat dels partits. Lligat amb això, fa poc a Estats Units apareixia un estudi universitari que detectava patrons comuns en l’arbitratge com ser casolans o intentar igualar els partits tant en el marcador com en la diferència de faltes entre els dos equips. Tendim a subestimar la transcendència dels jutges del bàsquet?

Esos locos bajitos

La NBA acostuma a marcar tendència. Per exemple, proliferen els bases anotadors, sent secudari si saben organitzar l’equip o tenen lectura de joc per veure on hi ha avantatge, sense obviar que els Lakers o els Bulls guanyen títols sense necessitar un base que baixi la pilota i mani jugada. Els yankees topen ara amb un problema que també pateix Europa: la manca de centímetres de qualitat. Els primers partits de fase regular estan comportant una novetat en diversos equips, que han optat per jugar amb quatre baixets. És una bona opció?

D’exemples n’hi ha diversos. La plaga de lesions va dur els Nets a disputar els primers partits amb el rookie Terrence Williams (1,98) de fals pivot. Els Spurs disputen força minuts amb Richard Jefferson (2,01) de quatre i el rival sovint s’hi adapta, com es va veure en el duel contra els Bulls, que van destinar-hi Luol Deng (2,06) a contrarestar-ho. Els Clippers surten amb Al Thornton (2,03) al cinc titular i Phil Jackson no acaba de confiar en alguns suplents, així que davant la baixa de Pau Gasol va donar minuts a Ron Artest (2,01) en el joc interior. També l’amor de Mike D’Antoni pel joc exterior el porta a posar l’italià Danilo Gallinari de fals quatre, malgrat visqui a la línia de tres i sigui al·lèrgic al contacte físic. I altres alers com Carmelo Anthony (Denver, 2,03), Rudy Gay (Memphis, 2,03), Kevin Durant (Oklahoma, 2,06) o Ronnie Brewer (2,01) s’han vist en alguns minuts pegant-se amb pivots rivals, si bé Golden State porta anys recorrent als quatre baixets amb només un any d’èxit quan van carregar-se Dallas a primera ronda.

Caldrà seguir de prop si en els pròxims anys els equips europeus, que ja renuncien la majoria a jugar amb dues torres, fan una volta més a la revolució i aposten pels quatre baixets. De moment, un primer i tímid intent va fer-lo Sito Al0nso contra el Múrcia, quan va provar un equip a pista amb quatre exteriors i Luka Bogdanovic, de fals cinc. No li va sortir gaire bé, però caldrà veure si els pròxims mesos/anys ens porten més proves similars en veure que els centímetres de qualitat van molt buscats i a un preu altíssim, excessiu en molts casos.

Inversions

Un club de bàsquet d’elit n’ha de fer moltes, d’inversions.

La més òbvia és l’econòmica, invertint diners en sous i traspassos. I aquesta primera inversió sovint tarda a poder-se jutjar. La més sonada d’aquest estiu, la de Ricky Rubio, és una aposta gairebé segura. Però per ara no està tenint el protagonisme que un fitxatge d’aquesta envergadura podria suposar. Però ja ha demostrat que és un complement magnífic per un equip, el del Barça, al que no falta de res. Al Madrid, per altra banda, la inversió en personal podia sorprendre d’entrada: jugadors que voregen o superen la trentena (Prigioni, Garbajosa, Hansen,…) renunciant a noms prometedors (com Oleson). Messina, coneixedor de la realitat europea i de l’exigència dels clubs grans, va decidir que la inversió en sous i traspassos fos per formar un equip experimentat que optés a guanyar des de la primera temporada. ¿I els modestos? El Manresa o el Fuenlabrada firmen joves a preu mòdic amb l’esperança que ho facin bé, cridin l’atenció d’un club amb calaix, i treure’n una picossada pel traspàs. El Fuenla, a més, convenç els jugadors oferint-los un percentatge de l’ingrés que suposi pel club la seva venda.

Però hi ha més inversions econòmiques. Les de pedrera, per exemple. Pedreres que suposen un cost significatiu. Com a mostra, el Joventut hi destina un 20% del seu pressupost total. O les inversions en scouting, que pocs clubs es poden permetre però que pot ser rendible si es fa amb èxit (vegis el cas del Baskonia). O les inversions en àrea social, a la recerca i captura de nous socis. O la inversió publicitària o la inversió mediàtica, perseguint que es parli a la premsa del teu club (i per tant del teu projecte, dels teus patrocinadors,…). Oriol Bronsoms, cap de premsa del Barça, en sap un mètode: controlar tot de dades i estadístiques que permetin avisar als mitjans de coses noticiables. La xifra de triples anotats per un jugador, la de pilotes recuperades per un debutant, la de rebots ofensius en un quart… Qualsevol dada pot ser l’origen d’un breu, un tema de tertúlia radiofònica o l’excusa per un reportatge de televisió. És una inversió en imatge.

I deixem pel final un tercer tipus d’inversió: l’esportiva. Eleccions que no són estrictament una inversió, però que funcionen com a tal. Per explicar-la de manera gràfica posem dos exemples:

– Imaginem un equip de futbol amb Messi, Ibrahimovic i Henry. És una bona inversió jugar en un camp el més ample possible. Per això el Camp Nou apura al màxim les dimesions permeses pel reglament per donar el màxim d’espai als seus homes i dificultar el replegament defensiu dels seus rivals.

– Imaginem un equip de bàsquet en què no hi ha bon entendiment entre un jugador bàsic de la plantilla i el seu entrenador. O que s’ha fet crònica una desconfiança mútua, sense que sigui imputable a cap dels implicats, i en conseqüència el rendiment és molt inferior a l’esperat, l’exigible i el necessari. Davant la impossibilitat econòmica d’invertir en un substitut pel jugador, ¿és just que l’entrenador sigui rellevat confiant que el nou redreci la situació i recuperi el jugador per a l’equip? Potser no. ¿Però és una bona inversió esportivament parlant? ¿I si (hipotèticament) la poca química és amb més d’un jugador?

On n’hi caben dos, n’hi caben tres

Fa unes setmanes, dos joves africans eren notícia. Sobretot un, el gegant Bienvenu Letuni amb els 224 cm per tan sols 15 anys. Anava acompanyat del base Webber Lufanga i BiC pot avançar que han descartat l’oferta del Baskonia i, si es decideixen a fer el salt a Europa, serà al Joventut. La direcció esportiva de la Penya espera ara les condicions del fitxatge, que han de passar els representants dels jugadors. No és l’única notícia perquè Blog i Continuació també ha pogut saber que l’operació africana podria incloure un tercer nom, que a diferència dels altres dos, no tindra el Congo d’origen.

Els clubs europeus cada cop tenen més interès a controlar el bàsquet africà. La Penya no n’és excepció i va enviar un representant a Moçambique el passat setembre per assistir a l’Afrobasket sub16. De la visita en va sortir una oferta verd-i-negra a Christopher Obekpa, aler pivot de 2,04 que va ser amb 18,4 punts i 9,8 rebots el millor d’una Nigèria que es va endur el bronze en el campionat disputat a Maputo. El problema és que té més núvies. “Ell sap que si ha d’anar a Europa, la Penya és el millor lloc, però no sé si fitxarà. El mercat africà està molt controlat per Estats Units i hi ha diverses universitats de prestigi que també li han fet una oferta”, explica a BiC Anicet Lavodrama, exjugador reciclat a representants especialista en el continent africà. Veurem si és un, dos, tres o cap els joves africans que s’instal·len a Badalona.

Retorn als peatges

Un altre estiu sense descans i ja se’n veuen les conseqüències. Fa uns mesos, us parlàvem del peatge dels Jocs, situació que es repeteix ara. La lesió de Pau Gasol és més greu del previst i no és l’únic de baixa perquè el Madrid enyora Felipe Reyes i Sacramento, en menor mesura, a Francisco García, per citar alguns exemples. Hi ha qui es posa les mans al cap perquè cada estiu hi hagi un combat amb les franquícies NBA, que obliguen a pagar una forta assegurança a les federacions per si se’ls lesiona algú. Qui critiqui als nord-americans, senyal que no paga 16,5 milions de dòlars a un jugador que vesteix de carrer a la banqueta durant un mínim d’un mes i s’atreveix a insinuar que la culpa és de l’entrenador per no deixar-lo treballar a menor ritme.

La Federació Espanyola no amagava el passat estiu que preferia veure Ricky Rubio al Barça que als Wolves. Segons ha pogut saber BiC, el motiu no era un altre que no ampliar les lluites amb la NBA. Cada estiu toca negociar amb les franquícies yankees per l’assegurança dels germans Gasol, Calderón i Rudy Fernández. I cada cop és més difícil arran del cas Garbajosa. Capítol apart mereix qüestionar-se per què el bàsquet necessita tenir una competició cada estiu i no fa com el futbol, on els europeus són cada quatre anys i així hi ha marge per al descans i de pas s’estalvien que molts optin per saltar-s’ho com va passar a Polònia 2009. Però no és el tema d’avui. La lesió de Pau Gasol és pitjor del previst i plou sobre mullat perquè el declivi dels Grizzlies va arrencar la temporada 2006-2007, ajudat per la greu lesió del pivot en les semifinals del Mundial de Japó. Memphis va tenir un rècord de 49-33 la temporada anterior, però es va quedar sense el referent en els 22 primers partits i va acabar signant un pèssim 22-60. Així, la defensa del títol als Lakers arrenca sense el segon jugador més important, que com a mínim es perdrà el primer mes de la temporada. El peatge de jugar amb Espanya i després pagar-ho a la NBA també té a Raül López, Garbajosa i Calderón de precedents, sense oblidar que Rudy Fernández s’ha perdut la pretemporada després de reconèixer que pagava l’excés de càrrega de treball després d’un estiu intens, en què no havia descansat com caldria després del fort cop rebut d’Ariza.

El peatge de treballar a l’estiu no és exclusiu dels Jocs. Altres jugadors que no han descansat també han caigut. Francisco García, que va intentar classificar la República Dominicana per al pròxim Mundial, estarà quatre mesos de baixa als Kings, un més que l’aler francès Batum als Blazers. I França rep per partida doble perquè els Bobcats lamenten que enlloc de cuidar-se físicament, Boris Diaw optés per anar amb la selecció sense posar fre a l’evident sobrepès. A l’ACB, el Madrid és líder sense Felipe Reyes, mentre que el Barça ha vist com Lakovic es perdia la pretemporada en esquinçar-se el turmell amb Eslovènia, sumant-hi després una lumbàlgia. A Dallas, en canvi, Dirk Nowitzki reconeixia fa uns dies que es troba com fa temps que no se sentia després de descansar a l’estiu. Veient el panorama, algú trobarà estrany que en el futur la NBA segueixi endurint les condicions per cedir jugadors a les seleccions?

Una estrella per postres

Esport i marketing van cada cop més de la mà. No tot està inventat i els Nets de New Jersey, a l’espera de convertir-se en la primera franquícia amb amo estranger, estan disposats a innovar per captar nous abonats. Us vindria de gust tenir a Juan Carlos Navarro als postres? O Ricky Rubio a la festa d’aniversari? O a Clay Tucker per fer una sorpresa a un amic penyero? O presentar un producte acompanyat de Román Montañez? Al costat de Nova York ja ho poden fer.

La crisi ha arribat a la NBA. Si s’acomiadaven 80 treballadors de la seu central i gairebé cap equip esgota les 15 places per a jugadors per estalviar-se uns calerons, l’assitència de públic als pavellons fa temps que va de baixa. Cal innovar, nous incentius. Així, els Nets han fet la següent oferta: per 25.000 dolars (uns 17.000 euros) es poden tenir quatre seients a peu de pista per 10 partits, amb servei inclòs de parquing i servei de catering en un saló privat. El gran reclam, però, és un altre ja que et cedeixen un jugador durant una hora. “Serà molt interessant tenir un jugador dels Nets a la teva festa d’aniversari, al teu bar mitzvah o senzillament tenir-lo una hora a sopar. És una cosa tan valiosa que es fa difícil posar-hi preu”, relata el directiu dels de Nova Jersey, Brett Yormark. Doncs té preu, 25.000 dolars.

Hi ha interès a veure com funciona la iniciativa i com responen els jugadors, que acostumen a detestar aquest tipus d’iniciatives. D’entrada hem comentat la part amable com podria ser convidar-lo a un aniversari o un sopar, però també hi ha una altra opció, també possible a partir de la iniciativa dels Nets: quants pagaríem per tenir un jugador (o entrenador) durant una hora i clavar-li una bona esbroncada després d’un mal partit? Sí, parlo d’aquells noms que tots teniu al cap. Té raó Yormark, no és fàcil posar-hi preu.