Pressupostos i temps passats

Recullim el testimoni d’un gran blog. Els periodistes de MD, Jesús Pérez Ramos i Julián Felipo, fa anys que van llençar-se a la xarxa per crear l’131 i a BiC en som fidels seguidors. Avui en Jesús tira d’hemeroteca per analitzar la diferència de pressupost entre ACB d’una dècada a l’altra en un article de visita obligada. Estirem el fil per buscar-ne per què.

L’any 1991 el Montigalà Joventut conqueria l’ACB amb un pressupost de 510 milions de pessetes, just per sota de Barça (600) i Madrid (588), sent el més modest el Caja Canarias (160). El gran canvi a l’esport europeu va arribar al 1996 amb l’arribada de la sentència Bosman. Un any més tard el TDK conqueria la Lliga i la diferència entre rics i pobres era de 1250 milions vs 330. Els poderosos multiplicaven per quatre els recursos si bé, en un cas la diferència era de 440 milions de pessestes i cap a final de segle ja anàvem pels 880. En l’era de l’euro tenim a Barça amb 26,9 milions d’euros i Madrid amb 22 segons les memòries presentades i auditades en les últimes assemblees. I els modestos? Els tenim en 3,7. Si la diferència havia passat en 10 anys de 2,6 milions d’euros a 5,2, en la dècada següent s’ha disparat fins als 23, 2. Abans es multiplicava per quatre i ara per més de set. De 2,6 a 23,2 és un salt brutal.

Les explicacions són diverses però la realitat és que el bàsquet europeu es troba en crisi profunda, plorant cada estiu la desaparició de clubs i les dificultats de molts per cumplir els mínims per mantenir-se a l’elit. I qui n’és el culpable? Doncs n’hi ha diversos, però n’assenyalarem un: el bàsquet modern i les rotacions. S’imposen i els grans entrenadors volen plantilles àmplies per assegurar la intensitat en tot moment. Si hi sumem la tendència des de la passada dècada a augmentar la intensitat defensiva, les necessitats s’amplien. L’any 1994 el Joventut tenia un pressupost similar al de les seccions dels equips de futbol i conqueria Europa en una final en què Zeljko Obradovic només emprava set jugadors. Des de la banqueta, Morales disputava 7 minuts i Tomàs Jofresa, 18. Cinc jugadors de sou alt i complements. A l’Olympiakos, Paspalj jugava el partit sencer i entre quatre més es repartien gairebé tots els minuts: Tomic (36′), Sigalas (34′), Tarpley (38′) i Fassoulas (31′). Les rotacions d’Aíto eren excepció a l’època. Un mes més tard, el Madrid derrotava el Barça en la final de l’ACB per 3-0 i en el tercer partit al Palau Sant Jordi s’hi va veure un altíssim protagonisme de Sabonis (40′), Arlauckas (35′), Kurtinaitis (30′) i Santos (32′).

Les rotacions a la recerca d’una intensitat i profunditat que pocs aconsegueixen han imposat la seva llei al s. XXI. El Barça té ara 12 jugadors a la primera plantilla i tret de Víctor Sada, cap baixa dels 700.000 euros, sou d’estrella als 90. I el sostre per dalt el marquen els 2 milions de Navarro. A partir de desembre, si bé des del club blaugrana ho allarguen a gener o fins i tot febrer, Lubos Barton tornarà a l’activitat i Xavi Pascual haurà de deixar una d’aquestes fitxes milionàries vestit de carrer perquè en seran 13. No és un invent blaugrana perquè els grecs fa anys que ho fan. El PAO tenia fa tres temporades 15 jugadors en nònima i en feia descansar tres i el CSKA està acostumat a tenir jugadors com l’ara blaugrana Morris destinats només a jugar l’Eurolliga, un luxe que els russos, que en dos anys volen reduir el pressupost a la meitat, ja no es poden permetre, així que enguany han apostat per un nucli fort (Holden, Langdon, Siskauskas, Smodis i Khryapa) i complements russos a l’espera que explotin a alt nivell.

Els poderosos – un grup cada any més reduït- es poden permetre plantilles àmplies, però la resta, no. I s’està veient en la crisi actual. Una de les mesures que podríem veure en els pròxims anys és un retorn al passat, amb un nucli reduït de 7-8 jugadors de pes i la resta, joves que es vagin fent un lloc o seguint el model Manresa d’apostes de categories inferiors (Dani López, Cusworth) o joves desconeguts amb potencial (Ibaka, Gladyr). En l’última jornada ACB, sis equips es van permetre el luxe de no tenir cap jugador que arribés als 30 minuts a pista (Manresa, Valladolid, Alacant, Baskonia, Penya i Estudiantes) i quatre més en què només un jugador ho va fer (Barça, Gran Canària, Lagun Aro i Cajasol). En canvi, el Granada, prórroga inclosa, va tenir-ne quatre entre els 34 minuts i els 39. Potser és un dels primers que veu que reduir plantilla i tenir complement amb menys protagonisme que fins ara pot ser un camí de futur, enlloc d’anar cada estiu a plorar a l’ajuntament perquè es faci càrrec del deute acumulat i ajudi a quadrar pressupost. Renunciar a les rotacions llargues podria ser la via per rebaixar les despeses i deixar de buscar diner públic o coses més rebuscades per no ampliar el deute. Ho veurem a partir d’ara?

Anuncis

~ per codicat a 21/10/2009.

2 Respostes to “Pressupostos i temps passats”

  1. Aleshores l’unica forma de jugar que tindrem els equisp modestos es una gran defensa i possesions llarges, partits a 60 punts. AL 94 ens va anar prou be però ens vam aburrir força

  2. El debat s’està duent a terme aquí: http://ronsu.mundoforo.com/reduir-rotacions-vt590.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: