Amor per la intranscendència

Passen els anys, varien els amos i no ens en sortim. El bàsquet segueix mostrant un amor per la pèrdua de temps, per la intranscendència. I a sobre ho fa en les competicions més importants a ulls de tothom i amb unes ganes difícils d’entendre de donar arguments als contraris al bàsquet. L’esport de la cistella viu acompanyat d’una sèrie de tòpics que incentiven els crítics. Un són falsos, com el que apunta que veient els últims cinc minuts de partit n’hi ha prou. Però n’hi ha un altre que sovint és realitat: la majoria de partits no tenen transcendència. L’Europeu de Polònia n’és un nou exemple.

Espanya se la juga avui contra Lituània segons la majoria de titulars de premsa. O no, cal matisar. Una derrota no la deixa fora, sinó que se la jugarà en l’última jornada contra Polònia. I si guanya? Doncs se la jugarà en l’última jornada contra Polònia. En funció dels resultats, el combinat espanyol podria superar dues fases d’una competició guanyant tres partits i perdent-ne tres. Un cop més, un geni va decidir en funció de no se sap ben bé què que calia una primera fase amb quatre equips dels quals en passen tres. Tan sols les més que mediocres Israel, Gran Bretanya, Letònia i Bulgària en van quedar fora. I arribem al final de la segona fase amb equips amb esperances de passar ronda gràcies a guanyar a un rival directe. Si en guanyen dos, la grossa en forma de quarts de final.

L’Europeu s’està movent en uns nivells de jocs molt baixos. I només hi falten els partits intranscendent per empitjorar-ho. No és exclusiva del món de les seleccions perquè l’Eurolliga fa anys que ho pateix. El conflicte s’arrossega dels temps de l’escissió de la ULEB quan calia garantir als equips que abandonaven FIBA Europa un mínim de partits disputats a casa. Amb el pas del temps no s’ha variat perquè hi ha força clubs que només tenen unes bones xifres d’assistència al camp en competició europea, sense oblidar, més important encara, els ingressos televisius. Els contractes amb les televisions obliguen a uns mínims, així que ens trobem cada any amb una primera fase que només ofereix sorpreses menors (l’eliminació del Joventut, per exemple) i que els favorits es prenen com un temps d’escalfar motors, sense que importin gaire els resultats. El Panathinaikòs va quedar tercer en l’última edició, pallisa al Palau Blaugrana inclosa. Va important ni que fos mínimament? La resposta és no.

Així l’última Eurolliga va tenir l’escandalós cas del Prokom. Els polacs van guanyar els dos primers partits i van passar ronda amb… dues victòries i vuit derrotes. Al Top16 van caure sempre apallissats pels dos favorits, sumant un únic triomf quan no servia de res. El balanç final és que la competició referent a Europa a nivell de clubs va tenir un participant que va perdre tretze dels últims catorze enfrontaments i tot així va ser capaç de superar una fase. Un problema evident per a l’interès de la competició que aparta l’espectador enlloc d’atreure’l i que hereta l’Europeu. Lituània ha fet pena fins ara, però si a partir d’avui es posa les piles encara és a temps de recuperar el cartell de favorit, tot i haver perdut cinc de sis partits disputats. Alguna cosa falla, qualsevol ho veu menys els qui decideixen els formats de les competicions. Un amor per la instranscendència difícil d’assimilar.

PD: per si algú se’l va perdre, un repàs a aquest article pot ajudar a entendre els problemes d’Espanya. De aquellos polvos vinieron…

Anuncis

~ per codicat a 14/09/2009.

8 Respostes to “Amor per la intranscendència”

  1. Jo penso que la intrascendencia de les primeres fases no es el problema. El fet de que els equips grans puguin dedicar-se a preparar-se bé mentre els més modestos lluiten per donar la sorpresa no es el problema. El problema es la baix qualitat del basket europeo en general que, amb 4 excepcions tant a nivell de club com de seleccions, no pot garantir que l’espectador podrà veure un gran espectacle sense jugar-se res.

    En general el nivell no es prou bo, nomes quan queden 8 equips comença la cosa a pintar bé, i pots començar a veure partits de més nivell encara q el teu equip no es jugui la classificació. A diferència de la NBA, aqui la trascendencia (el drama de l’eliminació o l gloria de pasar al següent nivell) s’impossa a la qualitat de l’espectacle.

    Penso que el terme mig és el ideal, i més amb la meva mentalitat europea. L’unica sol·lucio que trobo es pujar el nivell mig dels clubs europeus (amb les seleccions no es pot fer gaire més). I com pujem el nivell mig? Doncs reduint a Europa el nombre de clubs que podriem considerar d’alt nivell, però que realment no ho son i provoca una disperssió de l’escas talent que hi ha entre centenars de clubs, alguns dels quals no seran poderossos però si poden tenir algun jugador que es podria fer un lloc a les millors plantilles de Europa

    No és una sol·lució gaire popular, pero em sembla que no hi ha cap més. Estic dient claremanet: desaparició de les lligues nacionals com tenim ara i aparicio d’una nova Lliga Europea distribuida per conferencies (per proximitat) i en 2 o 3 divisions (per nivell dels equips)

    Si algú ha aguantat fins aqui, felicitats i molt agraït

  2. A més d’instranscendent, cal afegir-hi la complexitat del sistema. Cosa que allunya encara més l’espectador no habitual del bàsquet.

    Un mal que, com ja hem comentat en alguna ocasió, és comú a les lligues europees i, sobretot, als seus càlculs per classificar-s’hi.

    El bàsquet, com a esport, té per aquestes coses la repercussió que es guanya.

  3. El problema es una suma de factores, todos negativos, muchos partidos intranscendentes, sistemas variables y complejos que solo benefician a unos pocos, hechos con cálculos retroactivos en lugar de futuros, con conocimiento previo de todas las partes.
    Solo se invierte en jugadores, perdón solo se gasta en jugadores, casi todo el presupuesto se lo comen ellos, y no se invierten en marketing ni promoción.

  4. Tampoco el hecho de que un partido sea intrascente es la causa del bajo nivel que se exhibe. Tu puedes ir a disfrutar de grandes jugadores aunque no se jueguen la vida (la clasificacion para algo inmediato). Creo q el problema es que no se da un buen nivel, y tenemos que “tapar” los partidos con la capa del dramatismo para darles mayor interes. De ahi lo del TOP16, para luego TOP8 para luego PO y luego FF. Y eso que al final si que hay un buen nivel, pero te has tragado unos mesecitos…

    Lo del marketing y promocion esta muy bien cuando de verdad tienes un gran producto que vender, pero creo que no tenemos ese gran producto, en ACB tenemos la suerte de ver a mas equipos buenos, pero luego sales a Europa… Quizas una concentracion del talento aumentaria el nivel medio y agruparia a las escasas estrellas para formar equipos de un nivel mucho mas alto, y quizas entonces todo seria mas vendible. Solo recordar que la NBA se compone de solo 30 y en algunos se habla de muy bajo nivel… Quizas hace tiempo que nos estan mostrando el camino de la verdadera criba que exige la superprofesionalizacion.

  5. Hay dos cosas el básquet europeo no puede competir, ni con la NBA, ni con el Futbol, y los dirigentes que sean incapaces de reconocer este factor, lo mejor que pueden hacer es irse a casa, no pueden liderar el futuro.
    El modelo NBA, no se puede copiar al 100% en Europa, el futbol en Europa lo llena todo no deja espacio para otros deportes colectivos, si esto sumamos que dos equipos importantes viven del Futbol, entenderemos que no estarán muy interesados en hacerse competencia a si mismo.
    El básquet europeo tiene que buscar el espacio que le corresponde y gastar lo que ingresa, los demás caminos conducen al suicidio.
    Hasta la fecha se ha dado un paso hacia adelante y dos hacia atrás.

  6. La intrascendencia de partidos en fases previa lleva a la saturación, la gente se harta antes de tiempo, cuando llegan los partidos importantes mucho público no especializado ya esta cansado. Solo quedan los melómanos.

  7. Si quieres generar dinero tienes que jugar muchos partidos y atrer a mucho publico y buenos contratos publicitarios y de television.

    Si quieres emocion en una competicion de no muy alto nivel tienes que darle trascendencia a casi todos los partidos. Por tanto en este caso lo ideal seria una Euroliga con 64 equipos y eliminatorias a doble partido hasta la final. Pero claro, entonces la mayoria de equipos jugaran muy poquitos partidos y sus ingresos seran miserables, dificilmente podran crecer.

    Esta es la gran pega del asunto, podemos conseguir q sea muy emocionante pero que despues de 2 partidos en casa los equipos de clase media ya esten fuera de la competicion… eso no les ayudara a firmar a buenos jugadores.

    Por eso pienso que se debe jugar una unica competicion (incluso en el futbol se lo estan planteando seriamente) que reuna a todas las estrellas en pocos equipos y que eso hag que csi cualquier partido tenga una calidad que haga que merezca la pena verlo aun sin depender de la trascendencia del mismo. Y no es competir con la NBA (imposible) es que tendriamos un espectaculo d primer nivel mucho mas cerca q los USA.

    Y me voy a un extremo, un ejemplo puramente comercial, no es ninguna propuesta. Si solo hubiera un club en Catalunya, y por favor, que no sea el Barça, un club nuevo, una franquicia nueva, y reuniera a todas las aficiones de los clubs actuales para ver basket de alto nivel, no seria una quimera pensar en pabellones de 15 a 20.000 personas llenos, es que entre otras cosas los aficionados al basket no tendriamos otra opcion, y nos reuniriamos por ejemplo en el Sant Jordi los aficionados de Barça, Penya, Manresa, Girona, LLeida y Tarrgona pq es donde se puede presenciar en directo un basket que alto nivel. Este planteamiento seria tan bueno para el basket como nocivo para los clubs, y por eso es muy dificil que alguna vez llegue a aplicarse. Excepto que la NBA cree una competicion en Europa, estos no iran con romanticismos, aplicaran criterios economicos y palante.

  8. El panorama pinta mal, incluso la NBA tiene muchos problemas, en EE.UU. ha habido bajadas sobre el 22% de audiencia, en el básquet los derechos del básquet de la ACB y Euroliga, no los disputa nadie, alguna vez han comprado los derechos y no los han ofrecido, cuando han comprado los derechos no han primado intereses económicos, sino emocionales, para que los equipos puedan optar a las licencias A. La división del básquet europeo, con mecanismo que obstaculiza la libre competencia aun hace perder más interés global.
    Mientras tanto son incapaces de hacer un calendario anual, que beneficiase a todos.
    Aviso las audiencias seguirán bajando, hay que buscar nuevas vías.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: