Amb 11 NBA, són favorits o mediocres?

Onze jugadors NBA en una selecció. Fa uns anys parlaríem d’un equip temible, favorit absolut a tot. Doncs no. França no té aquest privilegi. La selecció veïna pateix la influència yankee, ja que els jugadors, amb un físic destacat com a patró comú en gairebé tots els casos, fan el salt sovint sense estar preparats. Analitzem els francesos a la NBA i com estan perdent generacions de jugadors convertits en especialistes en la majoria de casos o perduts a cavall entre la banqueta i la NBDL.

Tony Parker va anar a la NBA quan a Europa era un desconegut. Sí, el seu estil era més propi de la Lliga yankee que no pas el vell continent, però resulta que s’hi va adaptar a la perfecció: fix a l’All Star, guanyant anells i fins i tot enduent-se l’MVP de les finals. El base va facilitar el salt des França als EUA de tota una sèrie de jugadors i des del blog volem analitzar com els ha anat per veure el mal que al país veí han fet els focus de la NBA, on es pot progressar molt o perdre’s pel camí si no es rep la confiança necessària.

Boris Diaw: té una classe que enamora, si bé la ètica de treball seria molt millorable fins al punt que als Suns van empipar-se de valent en veure que renovava per un dineral (9 milions de dòlars l’any) i ho agraïa amb un evident sobrepès. El treball al gimnàs l’ha convertit en un aler pivot amb grans moviments i capacitat per jugar de fora cap a dins. Als Bobcats sembla haver recuperat la motivació, si bé li calen més hores de tir. Ara endolla triples i ha millorat en tirs lliures (va arribar a fer un 0/12 amb França), si bé deixarà la sensació de no haver arribat on per qualitat podria. És dels qui poden avalar que fer el salt a la NBA és positiu.

Mickäel Pietrus: un físic NBA al qual hi ha sumat un tir exterior temible. Reconvertit a tirador perquè quan entra passa com l’anunci de Pirelli: potència sense control… Té una combinació de cos i canell que podrien fer-lo temible, però sembla còmode en el rol de microones, esperant a la cantonada que la defensa es tanqui sobre l’estrella i li arribi la pilota amb avantatge. El cos li serveix per exercir d’especialista defensiu.

Pietrus i Diaw són, amb Parker, els casos positius. Ara toca l’altra cara de la moneda.

Batum: mereix el benefici del dubte perquè ha tingut més protagonisme de l’esperat en el primer any a Portland. Els analistes indicaven que s’equivocava si feia el salt tan aviat, però com a mínim en minuts els ha dut la contrària. El perill és veure que des de l’inici se l’ha situat com a especialista defensiu, limitant el joc ofensiu a tirs sol des de la cantonada i els vols que permet el seu físic, sobretot al contracop. Caldrà veure si són capaços de desenvolupar la lectura de joc que mostrava a Europa en categories inferiors i l’etiqueta de jugador total que començava a confirmar en un primer any com a peça clau a Le Mans, que el va dur a pensar que ja estava preparat per a la NBA.

Petro: arrossegava l’etiqueta de sospitós des de les categories inferiors on els 2,13 no el feien imparable. Amb 17 anys va pujar al sènior del Pau Orthez i va trigar-ne un parell només a fer el salt, malgrat jugar només 13 minut en un campionat fluix com el francès. 25 del draft, els Sonics/Thunder han tingut tres anys i mig de paciència. No ha progressat ni sent titular sovint. Sí, s’ha enfortit, però només destaca per la facilitat en acumular faltes. Com a intimidador, especialitat que intenten posar-li als EUA, no funciona. Ara està perdut a la banqueta de Denver, que no abandona per res si no hi ha lesions.

Diawara: quan començava a destacar una mica a Europa, va anar a la NBA on és massa baixet per aprofitar la fortalesa física que té i s’ha reciclat a llença triples sense més. Té bon canell, però tampoc és cap prodigi, així que ha passat de Denver a Miami, on només apareix en els minuts de les escombraries després de tres anys fent les Amèriques.

Ajinca: pocs jugadors han arribat a la NBA més verds que aquest pivot de 2,13. Un únic any com a suplent a Toulon (10′ de mitjana) i cap a la NBA amb el 20 del draft. Està per formar del tot i fer un cop d’ull a la trajectòria com a rookie no convida a l’optimisme per la falta de protagonisme.

Gelabale: el van fer fora del Madrid perquè no pencava i de premi va tenir anar a la NBA a Seattle. Només tenia físic i d’això a la NBA van sobrats. Incapaç de millorar el tir exterior, es mou en els mediocres móns de la NBDL amb l’esperança que algú el rescati per tornar a la NBA.

Mahimi: una temporada al Pau Orthez amb pas per l’Eurolliga va cridar l’antenció de tots els grans d’Europa, però va optar per anar cap a la NBA, que l’havia seleccionat dos anys abans. Un pivot a seguir de prop, però que enlloc de tenir minuts i progressar, està entestat a jugar als Spurs, que l’envien a la NBDL perquè no estigui aturat. Porta dues temporades sent un referent dels Austin Toros, que tan sols li ha servit per disputar sis partits a San Antonio. En dos anys! Prefereix la mediocritat sense defensa de la NBDL que Europa.

Menció especial mereixen dos jugadores més de la preselecció francesa. No són formats a França sinó a la NCAA, però pateixen el mateix risc d’especialització.

Turiaf: molt fort i un caràcter extrovertit (i un pel pallasso) que van convertir-lo en un referent de la banqueta dels Lakers. Es pega amb qui sigui, és intens al 100% i ha desenvolupat un irregular però acceptable tir a mitja distància. El bon paper com a suplent a LA l’ha dut a tenir un bon contracte a Oakland. El problema és quan a França el busquen al pal baix i demostra… que no té moviments de peus. És intens, es pega amb tothom i si pot, cap avall en atac, però decep amb la selecció perquè si se’l treu del rol d’especialista, no sap què fer. Això sí, s’ha guanyat l’admiració de tothom després de superar una operació de cor a vida o mort.

Noah: MVP de la final four universitària al 2006, repetiria títol un any més tard amb els Gators, si bé Al Horford li havia robat protagonisme al joc interior. Pivot que es deixa la pell i que a Florida mostrava un interessant joc de peus combinat amb visió de joc, lectura del partit i un irregular tir exterior que li van valdre un 9 del draft. El primer any va resultar un fracàs, destacant només per problemes de disciplina. Ha millorat en el segon, però tan sols a base d’intensitat i deixar-se la pell. “És una còpia dolenta de Rodman”, va etzibar-li Charles Barkley com a definició en el passat play-off. Un germà bessó de Varejao s’hi podria afegir. Podia triar entre quatre seleccions diferents per qüestions familiars, però s’ha decantat per la francesa.

Després de l’anàlisi dels jugadors, què en penseu, tenir 11 NBA converteix França en temible o mediocre? Si els jugadors haguessin optat per acabar de formar-se a Europa, no els hauria anat millor (vessant esportiva, no econòmica)?

Advertisements

~ per codicat a 02/06/2009.

9 Respostes to “Amb 11 NBA, són favorits o mediocres?”

  1. un cop més l’has clavat,amb lo bons que podrien arribar a ésser i en el que s’han quedat

  2. Molt d’acord, tot i que hagués posat a Batum en els positius. D’altra banda, són professionals, i de forma més immediata, es guanyen més diners a la NBDL (si tens signat amb un NBA) que a Europa. I amb la tranquilitat que si tornen segur que algú picarà i els donarà pasta, sempre tenen aquesta carta a la màniga.

  3. …… YE

  4. En el tema Mahinmi no estic gens d’acord, de fet parleu de dos anys a la NBDL sense rebre oportunitats i no es del tot cert aixó.
    El cas Mahinmi es complicat, després de estar un any acomodant-se als sistemes i tenint minuts al equip vinculat anava a tenir la seva oportunitat en un debilitat joc interior texà, es parlava fins i tot que depenent de com comences la temporada es podia fer amb la titularitat pero es va lesionar a pretemporada. Una lesió que se li va complicar molt i en la que va recaure i per aixó ni ha debutat amb els spurs. Sembla que ja està recuperat, l’any que ve si no recau podrem saber si va fer bé en marxar o no.

  5. No falta tambe muhamad sene? o no es francès akest?

  6. Adrià, és alt i negre, però senegalès, jeje

  7. Que ha passat amb el fòrum?

  8. Ja ha tornat el link, Jordi. Un misteri temporal de desaparició. Però ens serveix per avançar una novetat de “Blog i continuació” que properament explicarem 😉

  9. Un cop més no doneu una, sabeu els problemes físics de Mahimi li han impedit jugar?Sabeu que aquest any només ha disputat un partit i tot i així sembla que dieu que és una referència.
    Si us informessiu una mica…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: