Que no us distregui l’MVP

M’agrada la NCAA. No m’enamora, això sí, i sempre tinc dubtes quan algú em pregunta si val la pena seguir la final four. Ara arriba de nou i, un any més, no m’ho perdré. Té un punt que enganxa, derivat de l’èpica, per com porten la pressió uns jovenets que aquí serien sub20 amb tots els ulls mundials i que es buiden a la recerca de la glòria. Saben que l’oportunitat en la majoria de casos només arriba un cop a la vida. I la majoria de l’equip sap que és l’únic moment en què el bàsquet serà l’eix central de la seva vida. Les estrelles van cap a la NBA, alguns a Europa, altres es perden en lligues menors yankees i la resta a tenir vides corrents. Uns nens amb una barreja de fam i pànic de glòria, que t’enganxa i no et deixa anar si ets un malalt de bàsquet. Això sí, un consell, no feu cas de l’MVP, ara veureu per què.

Porto prou finals four de la NCAA observades com per extreure’n la conclusió que hi ha més llegenda al voltant que realitat. El bàsquet que ofereixen no va sobrat de qualitat i la mescla de nervis i inexperiència facilita marcadors molt minsos, ajudat per les possessions de 35 segons. Sempre es parla de la riquesa de variants defensives i ofensives dels universitaris, però en la majoria de casos brilla per la seva absència, amb destacades excepcions com aquells Wildcats de Kentucky dirigits per Rick Pitino que oferien 40 minuts de pressió extrema, rotacions constants i el prohibit com a paraula que acompanyava el mínim símptome de relaxació. Quan els Tony Delk, Antoine Walker, Ron Mercer, Walter McCarthy o Derek Anderson entraven a pista, deixaven fins l’última gota de suor en un pressionar tota la pista que esgotava als rivals. Així, si es vol disfrutar de la cita que enguany té Detroit com a escenari, deixeu-vos dur per l’ambient, les grades plenes de color i aficionats entregats, que en la majoria són companys de classe dels protagonistes, amb orquestra inclosa, un clima molt més pròxim al bàsquet europeu que no pas a la NBA. L’ambient et fa sentir més pròxim aquell bàsquet, que et porta a la retina els records de quan erets junior o sub20 i somiaves en pujar categories fins estar tan a prop de la glòria com fos possible. És el que viuran els protagonistes dels quatre equips de la final four, ells amb una glòria més elevada que la que un tenia perquè estem parlant de la NBA o de guanyar-se la vida amb el bàsquet i amb unes graderies plenes i una audiència que sovint supera la de la final de la NBA, enlloc d’una graderia amb la família, la nòvia de torn, els amics amb ganes que el duel vagi ràpid per sortir de farra i altres ésser similars (i més aviat escassos).

I parlem dels MVP, eix teòric de l’escrit abans que el cap hagi volat cap a altres esferes. Un els veu jugar, disfruta amb ells i pensa que seran estrelles, però uns mesos més tard la NBA els col·loca al seu lloc. Mirant el llistat, els exemples hi són a cabassos. Si agafem un marge prou significatiu, posem des de 1990, només trobem dos o tres noms d’estrelles NBA: Carmelo Anthony, Richard Hamilton i, sent generosos, un Emeka Okafor prou efectiu, però que no ha arribat a l’impacte que se li pronosticava quan dominava els cèrcols amb Connecticut. La resta, jugadors correctes com l’últim escollit, el base dels Heat, Mario Chalmers, dins d’un llistat on hi podríem incloure altres noms com Shane Battier o Joakim Noah. Si ens fixem en les decepcions, els protagonistes són moltíssims, des del qui se li pot deixar el dubte de la joventut (Corey Brewer), als qui mai han estat a l’alçada de la fama NCAA com Christian Laettner, Sean May o Corliss Williamson, passant pels qui han anat d’equip en equip amb comptades grans actuacions com Tony Delk o Juan Dixon fins arribar als grans blufs amb noms com Mateen Cleaves, l’anotador compulsiu Miles Simon, Ed O’Bannon o Donald Williams. Disfruteu de l’èpica, de la passió, deixeu-vos endur per l’ambient i que no us distregui l’MVP.

PD: edito només per afegir que el Michigan State-Connecticut va aplegar més de 72.000 persones al camp. Una bestialitat quan a Europa flipem amb els 26.000 de Belgrad.

Advertisements

~ per codicat a 31/03/2009.

Una resposta to “Que no us distregui l’MVP”

  1. Molt d’acord! S’ha de gaudir de l’ambient!Perquè la qualitat del joc deixa bastant que desitjar i les possessions de 35 segons són insoportables. Aquest any he tingut l’oportunitat de veure un equip entrenat per un ex-penya, Al Skinner, guanyador de la primera copa Korak el 81. També va guanyar la Aba amb en Julius.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: