La fal·làcia del factor camp

Diu Maljkovic que “el públic no anota tirs ni agafa rebots”. Ni que sigui per una vegada li donaria la raó. Aquells qui defensen que jugar a casa és element clau i decisiu argumentaran que “el públic injecta moral a l’equip”, “que l’anima quan les coses es compliquen”, “que espanten els rivals amb crits, xiulets i botzines”… Discutible.

Desenganyem-nos tots plegats: no és el públic qui excita l’equip, sinó l’equip qui excita el públic! Una esmaixada, una pilota robada o un triple desperta l’eufòria a la graderia, no pas a la inversa. Cap càntic ajuda (ni molesta) a l’hora d’anotar. El soroll que hi hagi al pavelló dóna ambient, crea una atmòsfera de partit important… i poca cosa més. A aquest soroll les oïdes s’hi acostumen, al cap de poca estona de saltar a pista els jugadors ni la senten. Simplement forma part de l’escenari, sense més.

No es tracta de desanimar ningú a l’hora d’aplaudir, xiular o renegar durant els partits, sinó de desmitificar el paper del públic en el nostre esport. A tall d’exemple: en aquests playoffs totes les sèries han tingut victòries visitants. El Madrid a València, el Barça a Girona, el Tau a Màlaga, el Joventut a Gran Canària, el Gran Canaria a Badalona, el Barça a Vitòria, el Tau a Barcelona, la Penya a Madrid, el Madrid a l’Olímpic… I encara seguim pensant que qui juga a casa té aventatge? O si voleu matisar-ho: potser ajuda, però realment hi juga un paper decisiu?

El Madrid va guanyar una Lliga en el cinquè partit a VitoriaMiraré d’anar una mica més enllà. I si jugar a camp propi, en comptes d’un element positiu, és un factor en contra? Ai las, quin una n’he dita ara! 😛 Remuntem-nos a les Copes del Rei. Algú recorda l’última vegada que l’amfitrió es va endur el títol? Jo no. El que em ve a la memòria és que l’equip que acull la competició, sovint, cau al primer partit. Carai! Aviseu als de CSI que ho investiguin!

El bàsquet és l’esport del coco. No se m’acut cap altra disciplina en què el cervell hi jugui un paper tan rellevant (escacs a banda, només el tennis em sembla que podria estar a l’alçada). La clau del joc de la cistella és la confiança en un mateix, la tria de la decisió més eficaç d’entre les moltes opcions que se’t presenten quan tens la pilota a les mans, i l’habilitat tàctica de col·locar les peces en el tauler (joc sense pilota, bloquejos cecs, sortida de pressions, trencament de defenses zonals…). Curiosament a l’esport dels gegants i de l’espectacle físic hi triomfen aquells que el combinen amb intel·ligència. A qui li manca aquest darrer factor, es queda a mig camí.

Per tot això afirmo que el factor camp no serveix per a res. El que de debò el convertirà en rellevant és com es processi l’ambient en el cap dels jugadors. La llista de mostres és infinita: jugadors que es creixen quan més els xiulen, equips superats per la pressió d’haver de guanyar davant el seu públic, bases ansiosos que al deixar-se portar per l’excitació del seu públic comet errors que no cometria en altres circumstàncies…

Si es passa per aquí algun físic que m’esclareixi el dubte: en una contraposició de tensions, quina pot amb quina? La por a perdre o l’obligació de vèncer? La força del favoritisme o la pressió de qui ho té tot en contra i només hi té a guanyar?

El Madrid va guanyar una lliga al Palau Blaugrana amb Djordjevic amb la samarreta blanca, Dueñas va ser MVP en una lliga guanyada a camp del Madrid i en un històric cinquè partit a Vitòria és on més clarament podem veure que l’efecte camp es pot girar en contra: al Tau li va pesar la responsabilitat i Herreros va culminar la gesta madridista.

Els cinquens partits de les actuals semifinals es poden convertir en vídeos memorables com aquest. La final catalana encara és possible. Que ningú la descarti.

Anuncis

~ per ronsu a 10/06/2007.

16 Respostes to “La fal·làcia del factor camp”

  1. Res es impossible, però a la Penya li caldrà recuperar Rudy (com vam trobar a faltar el Rudy de veritat al 4art partit!), i Gaines, però si, els bons equips poden guanyar a camp contrari.
    el que si crec que es un avantatge es el coneixement dels aros, si son tous, si escupen molt, etc. i dels taulers, encara que en el últim Penya-Madrid hem vist un jugador de casa fallar dos tirs a sota cistella sense practicament oposició (prefereixo oblidar el nom).

    Salut!

  2. Tot això està molt bé Ronsu… però a mi que em donin el factor pista a favor. Conquerir el Blaugrana o el Martín Carpena ple a vessar i amb tothom cridant és missió gairebé impossible. Que hi ha excepcions? D’acord, però citar les excepcions (Djordjevic, Dueñas, etc) és obviar els cops que sí s’ha imnposat el factor pista, que són la majoria. Mirar els cops que un equip ha remuntat un 2-0 i veuràs un altre referent de la importància del factor pista. En cas que es faci la gesta d’aconseguir un 2-2, conquerir el cinquè a pista contrària esdevé impossible. Esperem que dimarts la Penya em faci empassar-me aquestes reflexions…

  3. Codicat, els casos de 2 a 0 són complicats d’aixecar independentment del factor pista. Si en uns quarts d’ACB (amb el format 1-1-1-1-1) un equip guanya el primer i el segon (disputat a pistes diferents) també ho té molt fet. Però no pel factor camp, sinó perquè el rival ha de vèncer 3 partits seguits!
    Evidentment trobaríem molts casos en què el guanyador és qui disposa del factor pista. Que pot ajudar, però que no em sembla tan decisiu com es sol pintar.
    I la reflexió surt ara arran del desenvolupament dels playoffs d’aquest any, però sempre he dit que la capacitat d’influència del públic sobre la pista em sembla molt sobrevalorada. Qui sap, potser és un engany generalitzat per fer creure a la gent que pot influir en el resultat i animar-la a anar als camps, però potser comença a ser hora de resituar-ho i donar-li importància en la seva justa mesura.
    I aprofitant que em provoques: tu que domines el tema NBA, ens podries recordar la influència del factor camp en aquests playoffs? Maverichs, Suns, Pistons, Rockets, Raptors… 😛

  4. Mavericks: fan el tonto al primer partit i després només planten cara en un dels tres partits a Oakland. L’ambient a la pista dels Warriors amb tots vestits de groc i rècords de decibels dóna ales a un equip inferior com Golden State i enfonsa a Dallas, clar exemple de la importància del factor pista.
    -Rockets: McGrady mai ha superat una primera ronda i en els dos últims anys amb un 2-0 a favor.
    -Raptors: paguen la inexperiència en el primer partit i després els Nets sí saben aprofitar el factor pista.
    -Detroit: cauen víctimes d’una de les exhibicions més brutals de la història en el cinquè partit a casa i després són incapaços de refer-se del fort ambient d’Ohio, per cert, única esperança dels Cavaliers per mirar de reaccionar a la final: l’alè del públic.

    Siguin uns o altres casos, prefereixo el factor pista a favor, entre d’altres coses perquè aleshores treiem gairebé tot el valor a la fase regular…

  5. Entenc doncs que, més rellevant que el factor camp, hi ha els factors “fer el tonto”, “McGrady és una llosa”, “inexperiència” i “exhibició del rival”. Entesos doncs, vens a la meva. 😛
    El factor camp sempre és preferible tenir-lo a no tenir-lo, però al meu entendre (i és la tesi de l’article) no és un factor tan decisiu com se sol dir.

    Ah! I sobre el valor de la fase regular podríem parlar-ne perquè segur que també generaria debat. 🙂

  6. Crec que el factor camp és ara molt menys important que fa uns anys. I ho lligo a dos factors: la major amplitud dels pabellons, i la “civilització” del públic.
    Antigament els aforaments eren menors, els ambients molt més carregats i el públic estava a tocar (literalment) dels jugadors, Ausiàs March, Magariños, el vell Congost, etc.
    I ara a més ja no es tiren objectes al camp, els jugadors no han de marxar corrent després del partit, no els apedreguen els autocars, i moltes coses que abans eren “normals”.
    Ara només passa en algunes pistes balcàniques i poc més.

  7. http://www.basketme.com/opinion.php?id=47 😉 suposo que ho has vist o n’estàs al corrent, no?

  8. Sí, Supersonik, sí. És una petita col·laboració. Em van demanar que escribís opinió per a Basketme però com que disposo de tan poc temps (fins i tot em costa escriure aquí) doncs els vaig oferir traduir algun dels textos de “Blog i continuació”. Vaig pensar que un de provocador i polèmic com aquest era una bona manera d’arrencar. Així molts se’m poden tirar al coll i dir-me de tot 🙂

  9. Yo creo que el factor cancha sí es importante, sino mucho, al menos algo, y me baso en mi experiencia personal. Claro que ganábamos partidos fuera, pero cuando llegaba la final, la de verdad, siempre preferías jugar en casa, porque allí te sientes más arropado. Sientes que le debes algo a esa gente que está ahí para verte, que siente tus colores y que en ese momento confía en ti, y los sientes muy cerca. Un jugador ha de salir a darlo todo en la cancha siempre, pero pienso que esto añade un extra. Quizás no es determinante, pero yo creo que te da un pequeño ’empujoncito’ cuando ya no puedes más. Bicos 🙂

  10. Kysha, el “empujoncito” no es discuteix. Jo el que mantinc és que no és un element decisiu, com estem acostumats a sentir. I tampoc em valen estadístiques perquè entenc que l’equip amb factor camp a favor és teòricament millor que el que no el té (segons la lliga regular) i per tant si guanya ho fa, bàsicament, per millor joc. Ah! I evidentment estic parlant de playoffs. La lliga regular és una altra història, una altra tensió.

  11. Els jugadors d’ara són jugadors amb alta rotació entre equips. Una temporada llueixen la samarreta de la Penya i la següent poden estar lluint la del Barça. Això, a la llarga, fa que hi hagi un deslligament entre el públic i l’equip. Jo crec que el factor camp és decisiu si els jugadors es senten identificats amb el públic que els anima. Però aquestes coses ja no passen. Els jugadors es senten identificats en els zeros de la seva nòmina. Aquest és el factor decisiu. Desenganyeu-vos.

  12. ronsu…que et va semblar el factor camp ahir a Madrid?:( la pilota taronja no entrava, però tot i això vam estar a punt…i que va passar? “factor camp”.

  13. amic ronsu…suposo que ahir vas compendre algun ‘per què’ de la importancia del factor camp…

  14. RONSU!! PARLA’NS DEL MERCAT!! COM ESTÀ? ALGUNA NOTÍCIA IMPORTANT??! QUE MACA QUE ÉS AQUESTA ÈPOCA…

  15. Koncon i Anònim: creieu que l’ajuda arbitral al Madrid no s’hauria produit en cas de jugar-se a Badalona? I posats a fer: suposo que vau comprendre amb l’altre cinquè partit de semifinals que el factor camp potser no és tant important 😉

  16. […] No vull repetir arguments perquè segueixen sent vàlids els de l’article que, amb un punt d’oportunisme, avui aconsello rellegir: “La fal·làcia del factor camp” […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: