El bàsquet, el joc de les mil cares

Aquesta tarda del divendres 4 de maig m’he injectat una sobredosi de bàsquet. El sot anatòmicament perfilat que hi ha al meu sofà en pot donar fe. I malgrat un consum potser excessiu, he gaudit veient com aquest esport es pot interpretar de tantes maneres diferents.

Possiblement el més perjudicial de tot ha estat veure en primer lloc la repetició del Dallas Maverics – Golden State Warriors. Si els anteriors partits de la sèrie eren recomanables, aquest darrer és per guardar en vídeo: fins i tot els amants de la pissarra s’haurien de rendir als peus d’una exhibició com la dels Warriors de Don Nelson. En un tercer quart històric, han dut el seu estil de joc a la màxima expressió: una zona agressiva i seguint tots els talls ha bloquejat l’atac dels Mavs, ha anul·lat un impotent Nowitzki, i ha permès als petits jugadors de Golden State controlar el rebot defensiu… i córrer, és clar. ¡¿Què més dóna que no hi hagi opció de rebot ofensiu, o que el marcador aconselli apurar la possessió?! ¡Arribar i tirar! Tot allò de la selecció de tirs o la tria de decisions correctes passa a un segon pla quan el bàsquet es destila a la seva puresa: anar al camp contrari i mirar de fer cistella. Oblidar-se de la lògica, la pissarra i els sistemes també és, encara que no ho sembli, una estratègia. L’estratègia de no seguir estratègies.

Sense temps per a berenar, zapping cap a la primera semifinal de la Final Four de l’Eurolliga. Un CKSA-Unicaja marcat pels nervis i els errors. Veure jugadors de gran qualitat com els de l’equip de Moscou saturats per la por a guanyar em recordava per moments els Maverics recent eliminats a l’altra banda de l’oceà. Els malaguenys, per la seva banda, eren el contrast perfecte amb els Warriors: defensa individual intensa (i meritòria, especialment contra els homes interiors moscovites) i atacs estàtics, llargs i complexes. Excessius moviments per arribar gairebé sempre a una situació d’u contra u al final de la possessió. Però gràcies a aquest joc “maljkovià” que semblava ja enterrat, els d’Scariolo han arribat al darrer quart amb les opcions intactes. Ha estat llavors quan els russos han enllaçat tres cistelles consecutives i s’han alliberat de responsabilitat. Com un globus aeroestàtic, perdre aquest pes els ha donat ales i han sentenciat amb contundència.

Temps per a ua dutxa relaxada i sant tornem-hi: ni més ni menys que un Panathinaikos-TAU Ceràmica. Veure tant de talent ofensiu desaprofitat feia llàstima. No només pel poc encert d’uns i altres, sinó també per una bona tasca defensiva i una permissivitat arbitral excessiva (posar el llistó de la violació tant amunt genera tant de contacte que el ritme se’n ressenteix). Així doncs, dos dels equips més anotadors del continent han ofert un pobre bagatge encistellador, però un consistent esperit de lluita i d’esforç a la reraguarda. Finalment, els grecs han fallat menys i s’han endut un partit que, si bé mai tenien sentenciat, en cap moment han donat la sensació de perdre’n el control.

Molts angles des d’on enfocar un mateix esport. I afortunadament, n’hi ha molt més! És una de les coses que fan especial el bàsquet. I sí, és possible gaudir-les totes. Fins i tot en una sola tarda.

Anuncis

~ per ronsu a 04/05/2007.

4 Respostes to “El bàsquet, el joc de les mil cares”

  1. Tens rao, la diversitat de maneras de jugar a basket es un plaer. potser a vegades ens equivcoquem quan diferenciem entre bon joc i mal joc. Es com en fútbol, el Liverpool o el Chelsea son molt bons jugant d’una determinada manera. El Barça l’any passat era molt bo jugant d’una manera contraria.

  2. Afegeixo un detall. La principal clau que destaquen els jugadors de Golden State per justificar l’èxit és que ara fan el que mai els han deixat fer. No importa si tires als 5 segons d’atac o en un 1×3 o si no hi ha rebot. Don Nelson no els canvia a l’instant i això dóna una confiança enorme.

  3. Primer de tot us felicito pel blog, me’l miro molt sovint tot i que no hi escric gaire… A veure si m’animo.

    El que vull dir és que vaig veure la final de l’altre dia la l’Eurolliga i quasi m’adormo… no sé si és que no tenia bon dia o era en Robirosa que volia que tan si com no, al no tenir al seu Barssa a la final, fos una final sense sentit ni emoció.

    Si, ja sé que és una final i que hi ha nervis i tal, però tants bons jugadors per aquell espectacle ?

  4. Ricky, penso que el que va passar a la final és que es va voler evitar allò ocurregut a les semis: que la duresa defensiva matés el joc ofensiu. I tal i com reclamàvem en l’article, els àrbitres van actuar per remediar-ho pitant més faltes com a càstig a les defenses excessivament contundents. El resultat va ser un partit sense ritme per una sobredosi de xiulet i de tirs lliures. Caldria trobar un terme mig entre massa permissivitat i massa rigorositat. No serà fàcil, però cal trobar-lo pel bé de l’espectacle i de l’esport.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: