L’eteri concepte del “director de joc”

Pepe Sánchez i Elmer Bennett

Sovint sentim a parlar d’un concepte eteri com “la direcció de joc”. Es diferencia entre bases anotadors i bases directors sense saber exactament com diferenciar-los més enllà de les sensacions. És definitiva aquesta indefinició (valgui la cacofonia) quan veiem que l’unitat de mesura de la capacitat directiva acostuma a ser l’assistència.No em sembla que sigui una bona referència. L’assistència és aquella passada directa, definitòria. Però que sigui letal no implica una bona direcció. Per fer un símil futbolístic (amb perdó): el jove Ivan De la Peña era considerat un gran passador perquè moltes de les seves passades en profunditat deixaven al davanter rematador amb aventatge, però no era considerat un home orquestra fins les últimes temporades. Avui ha après a dur la batuta i a utilitzar l’arma de la passada directa amb moderació i quan la resta de factors ho recomanen (minimitzar riscos, graduar els esforços en sprints dels companys…).

En bàsquet parlem de bon director quan el jugador marca el ritme que més li convé al seu equip (segons estil i moment de partit), quan col·loca els seus companys com peces d’escacs per treure’n el màxim profit, i quan exerceix com a psicòleg de pista. M’aturo per explicar això: el de la cistella és l’esport en què la psicologia és més determinant: la confiança en el tir en determina en gran mesura les possibilitats de ficar-lo, la creença en la victòria inspira major intensitat defensiva, o l’esperit de superació propulsa els jugadors al rebot, per posar uns exemples. El bon director de joc sap que el cap és múscul decisiu. Per això, en la seva visió global del partit (o més enllà) pren decisions com a inversió per a la millora psicològica de l’equip o d’un jugador en concret.

No encara? Posaré un exemple: Salenga es juga un triple amb bona posició i erra. Rebot llarg pel mateix jugador, que torna a provar el tir llunyà… i torna a fallar. Marc Gasol captura el rebot i la dóna al base, que calma el joc. Si el base és un bon psicòleg, buscarà que els pivots facin un doble bloc al defensor de Salenga mentre ell talla per sota i li donarà la pilota quan es trobi a la línia de 3 tot cridant: “Torna-hi!”. Si anota el tercer intent, el Girona haurà aconseguit molt més que tres punts. Haurà rehabilitat la confiança de Salenga per a futures jugades.

Ara bé: la psicologia és molt més complexa. I especialment la psicologia de pista, que ha de tenir en compte molts altres factors. En el mateix exemple, si ens trobem en l’últim minut de partit i amb empat al marcador, la pressió per a un tercer intent de triple de Salenga podria ser excessiva. I més important encara: no és un moment de partit per a experiments i la necessitat d’anotar és superior a la de refer un company. Aquí el director de joc prendrà la decisió contrària: que Salenga no tiri.

No hi ha una manera correcta d’actuar quan s’és el psicòleg de pista. Sempre dependrà d’elements diversos. Per això penso que, més enllà del criteri a l’hora triar una opció o una altra, és un bon director aquell que hi pensa. Després la decisió serà millor o pitjor segons l’encert o el resultat final, però allò autènticament rellevant és que el moviment tenia una intenció al darrera.

Això sí, el director de joc s’ha de guanyar el dret a ser-ho en un vestidor. S’ha de guanyar la confiança dels companys perquè aquests creguin en la seva decisió quan la prengui. Si dubten de la seva capacitat, sigui per errors comesos o per actitud discutible fora de la pista, l’efecte psicològic s’esfuma.

Un últim apunt sobre el tema per part meva (de ben segur que amb els vostres comentaris ampliarem el debat i l’enriquireu): que ningú pensi que de director de joc n’ha d’exercir forçosament un base (i ho diu qui l’ha posat d’exemple!). Sovint recau sobre aquesta posició la responsabilitat de dirigir, però és un dogma sense fonament. Casos com els dels pivots Nicola Vujcic (center del Maccabi Tel-Aviv), Arvidas Sabonis (un altre pivot pur), o Vlado Divac (a la seva manera) ho demostren.

Vujcic

Sabonis

Divac

Anuncis

~ per ronsu a 23/04/2007.

8 Respostes to “L’eteri concepte del “director de joc””

  1. ¿L’elecció de la foto de dalt, amb en Pepe Sánchez de protagonista (defensat per Bennett), és aleatòria? ¿O és l’exemple d’un bon director de joc?

  2. D’acord en l’article, tot i que amb el paràgraf final m’entra el dubte si només parles del director de joc o del líder a la pista.

  3. – Mnärc, podem debatre si ho són. Al meu entendre, Bennett és el millor psicòleg de pista, mentre que Pepe excel·leix en lectura de joc. Tots dos em semblen extraordinaris jugadors però molt diferents entre ells.
    – Codicat: l’últim paràgraf de l’article es refereix al director de joc global. El director ideal és aquell que incorpora a les altres capacitats la del “psicòleg de pista”. Si féssim una llista exclusivament de “psicòlegs de pista” posaria altres noms (per exemple, el de Anthony Parker, actualment als Raptors).

  4. Per mi el director de joc que millor resumeix el que vols transmetre és en Sabonis.

    Salut.

  5. Bases, pivots, alers, el problema és que cada vegada es pensa menys en la pista, i quan apareix un jugador amb cap el que intenten els entrenadors és que pugui participar molt del joc.
    El que passa és que la figura del base com un real segon entrenador en pista està en vies d’extinció. Els bases joves destaquen més per anotació que per direcció (Lakovic, Ukic, Huertas, …)
    Però és el que hi ha actualment i són els entrenadors els que acaben marcant els moviments a fer, en alguns casos (Ivanovic) en massa jugades.

  6. Marqui, després de veure el darrer partit de la sèrie Mavs-Warriors, m’entren seriosos dubtes sobre la necessitat d’un base pensador! 😛

    Seriosament: l’experiència és un element bàsic en la formació d’un director de joc. Per tant, entenc com a lògic que els jugadors joves no siguin exemplars d’aquesta espècie… encara. Veurem quins d’ells aconsegueixen amb el temps aprendre a fer aquesta altra funció.

  7. Es pot jugar molt ràpid i pensar, Nash és el meu jugador preferit i els Suns juguen amb moltes transicions de 7 i 8 segons per partit.
    Jo, com a veteranillo i molts anys entrenant, el que veig és que ara la formació del rol de base és molt diferent, ni millor ni pitjor. Molt poca gent valorarà un jugador en formació que no fagi punts.

  8. Coincido en pensar que un director de juego no tiene por qué ser un base. Tenemos la suerte de ver a jugadores como Vujcic o Diamantidis que demuestran que para liderar a un equipo marcando los tiempos de juego no tienes por qué subir la pelota.

    Me encantarían jugadores como Vujcic o Tomasevic para el Barça, gente que sepa pensar y que puedan dar pases de verdad y no limitarse a hacer circular un balón.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: