L’efecte Tramuntana

És ben conegut el fort i autoritari caràcter dels entrenadors balcànics. “He corregut més en una pretemporada que en tota la meva carrera”, es queixava Jordi Villacampa després d’un estiu amb Obradovic. Qui més ho ha patït, tant en positiu com en negatiu, ha estat el Tau. Els jugadors no dubten a situar Ivanovic com el més dur dels balcànics i el més exigent. Capaç de fer dinar la dona i fills de Foirest en una taula apart de l’equip en una concentració a França o de convertir en un habitual la trucada amb el missatge “busca’m equip ja, aquí no aguanto ni un minut més” d’alguns fitxatges tals com Burke, Raja Bell o Mottola, els mètodes de Dusko no són una excepció entre els balcànics.

Ben a prop del grau d’exigència d’Ivanovic s’hi troba Svestislav Pesic. Amb fama de sargent, el Barça el va acollir procedent del Colònia alemany per a un ambiciós projecte que va conquerir el cim amb el gran triplet: Eurolliga, Lliga ACB i Copa al 2003. Odïat pels jugadors, va ser l’enfrontament amb Valero Rivera i el canvi de directiva qui va provocar-ne l’adéu. Pel camí, quedaven nombroses anècdotes que parlen dels seus mètodes i el seu grau d’exigència. Nacho Rodríguez mostrava cara de circumstàncies cada cop que es creuava amb Pesic per l’hotel i el serbi l’insistia que recordés que Bennett “sempre arrenca cap a la dreta” abans de la final de Copa del 2003. El base va perdre el compte de les vegades que li va dir, des de l’esmorzar del matí fins al partit. Un altre anècdota correspon als primers dies. En el primer entrenament, va explicar-li a un ajudant que necessitava bolígrafs de colors per prendre apunts i dibuixar tàctiques. “En prenc nota”, va respondre-li. Per la cara de Pesic va veure d’immediat que els necessitava “d’immediat”, així que va regirar les oficines per aconseguir-los. A l’arribar, Pesic se’l va mirar i li va explicar que “volia tots els bolis de colors en un, no tants bolis”. Nova cursa i regitre dels quioscos i papereries del voltant per trobar un bolígraf de molts colors. Va aconseguir-ho i com a elogi va rebre un sol comentari: “a Alemanya eren més ràpids”.

L’enfrontament amb Valero va dur-lo a Itàlia, però tenia tan bon record de les terres catalanes que no s’ho va pensar dos cops al rebre la trucada d’Antonio Maceiras. Un projecte ambiciós, amb una bona base i diners per seguir creixent. I cap a Girona falta gent. Des que va arribar, la sensació que el sargent estava menys tens flotava a l’ambient. Fred amb la premsa, aixó sí, con sempre i amb l’afegit de recórrer al traductor quan en l’etapa al Barça no el necessitava. I el grau d’exigència amb la plantilla i el club és manté, que ningú ho dubti. “A diferència de l’etapa al Barça, no tens ganes de trencar-li la cara cada cop que parles amb ell”, xivaven des de Girona durant la Copa del Rei de Màlaga. Per si hi havia algun dubte, els jugadors ho corraboraven. “Res a veure”, afirmava Marc Gasol, que a l’igual que Fucka i Sada repeteixen experiència, ara en un club diferent. Dueñas no va voler. Ni Pesic tampoc. L’enfrontament al Barça va tenir el pivot de vencedor. A Girona, Pesic tenia la paella pel mànec i així li ha demostrat.

Els jugadors celebren el canvi de Pesic. Manté el grau d’exigència fins dur-ho molts cops al límit, però amb toc més humà. Serà la tramuntana? Serà l’encant de Girona? Qui ho sap. Com a exemple, el partit de FIBA Eurocup amb recital triplista de San Emeterio. El públic corejant el nom de l’aler i Pesic que l’agafa pel braç a la banqueta i el fa saludar entre rialles. Mirades entre alguns jugadors i cops de colze a la llotja. “Segur que és el mateix Pesic?”, era la pregunta. “Sí, encara és ell i molts dies l’escanyaries, però ara es mostra una mica més dialogant i sembla haver après on està el límit. Si comencem a perdre partits veurem si canvia o no, és el dubte que hi ha a la plantilla”, era la conclusió d’un jugador de l’Akasvayu Girona a Màlaga. Seguirem l’evolució de Pesic.

   

Anuncis

~ per codicat a 09/03/2007.

3 Respostes to “L’efecte Tramuntana”

  1. També és la tramuntana la causa de que el joc del seu equip hagi passat de ser lent i desagraït per l’espectador a veloç i espectacular? O és que s’adapta als tipus de jugadors de què disposa?

  2. No hi ha dubte que si tens a Bodiroga a l’equip, en aquells moments el jugador més determinant del bàsquet europeu, t’hi adaptes. Potser massa? Crec que sí. El joc del Barça era lent i avorrit, però amb el triplet del 2003 qualsevol crític només podia abaixar el cap i aplaudir-los. I més veient com ha anat la secció des que va marxar Pesic…

  3. Primer de tot, m’agradaria felicitar-vos pel blog. El vaig descobrir al fòrum de l’ACB i us haig de dir que m’agrada molt, tant pels temes que hi tracteu com per haver tingut la bona idea de crear un blog de basket en llengua catalana. Prometo passar-m’hi sovint 😉

    En quant al tema Pesic, com a barcelonista només tinc paraules d’agraïment cap aquest entrenador. És cert que el seu bàsquet no era espectacular però com ja heu comentat, si fitxes Bodiroga com a jugador franquícia, estàs acceptant implícitament un tipus de bàsquet que gira a l’entorn del jugador serbi.

    El denominador comú que sempre trobarem als equips de Pesic és la disciplina i la defensa, però també la flexibilitat en els sistemes d’atac adaptant-se als jugadors dels que disposa. Crec que això es pot comprovar a l’Akasvayu de l’actualitat i també amb l’Alba Berlin, on feia un joc més alegre del que feia amb el Barça o la selecció sèrbia.

    Salutacions,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: