¿Què coi aplaudim?

Llegint aquest fabulós article de Gonzalo Vázquez sobre alguns dogmes que s’imposen des del bàsquet europeu, he trobat l’excusa per comentar un dels gestos més incomprensibles de les nostres graderies: l’aplaudiment injustificat.

Fes un esforç d’imaginació: un jugador del teu equip recupera la pilota i la dóna ràpid a l’aler, que encara la cistella rival. El jugador té a un company a l’altra banda del camp i, reculant per intentar-los aturar, dos jugadors de l’equip rival. El nostre protagonista bota la pilota amb convicció, arriba a la línia de triple, observa el panorama… i fa mitja volta. S’atura, espera l’arribada dels altres 3 companys i, amb la seguretat de qui domina la situació, aixeca la mà i fa un gest per demanar calma i organitzar un atac estàtic. ¿Què fas Aplaudimentstu, que t’ho mires des del teu seient? Aplaudir! No, no, ara no dissimulis! Tu també ets dels que aplaudeixes!

Pregunto: ¿què coi estàs aplaudint? ¿La falta de recursos d’un jugador incapaç de solucionar un 2 contra 2? ¿La seva ineficàcia? ¿La seva incompetència? No cal que et miris el marcador buscant arguments en el rellotge. Ni falten pocs segons per acabar el quart, ni el resultat justifica que convé ralentitzar el joc.

Des de la graderia, viciats com estem per alguns tics heretats no sé ben bé com, sovint confonem aquesta acció d’impotència amb “intel·ligència tàctica”, “control del partit”, bla bla bla. No ens enganyem: felicitem a un jugador que desaprofita una oportunitat per aconseguir punts i que, com si fos un mèrit, la canvia per una situació de 5×5 amb la defensa col·locada i llesta per aturar-los. Això té molt poc d’intel·ligent.

Advertisements

~ per ronsu a 04/03/2007.

10 Respostes to “¿Què coi aplaudim?”

  1. Estimat amic ronsu; lamento comunicar-te que aquesta vegada no estic gens d´acord amb tu.
    Per sort, el básket no és un joc que és juga amb corsé, i una situació donada en un moment d´un partit no té que ésser la mateixa en un altre. Tots sabem que hi han situacions i situacions, i la que val en un moment no val en un altre.
    A mi, i suposo que a molts, ens agrada el joc ràpid i vistós, pero no pas el joc esbojarrat. És probable que pendre una decissió equivocada , converteixi en joc en un “corre calles” i això pugui no beneficiar al teu equip.
    Per altre banda, tampoc entenc que “criminalitzis” (paraula made in codi, je, je) a un jugador per a ésser conscient de les seves limtacions, i que no vulgui perjudicar al seu equip per culpa de les seves mancances en una decissió mal presa i que penalitzis el seu raciocini davant una situació que se li planteja.
    Fa molt de temps, vaig llegir al mestre Aíto dient que en el bàsket no tot era encistellar i encistellar, y que el més important era fer lo necesari i lo convenient per a l´equip en cada moment.
    Si en un momnet determinat un jugador creu que renunciar a un possible contratac és lo millor per a l´equip, degut a les circunstancies del joc o a les seves propies mancançes, no veig per se l´ha de penalitzar en lloc d ´agraïr-li l´acció.
    Per a mi cambiar una situació de risc per a una altre més el.laborada no té perque ésser sempre una mostre de poca inteligencia. Al contrari.
    Una altre cosa, és que renuncii a un contraatac, a un tir, a una acció per por; però aixó ja és tot un altre tema, i no n´estic molt segur de que fos el que tu estiguis parlant.
    Com molt bé ens fas palés en el foro acb.com amb el teu “avatar” l´ intel.ligencia és una qualitat a cultivar en una pista de básket; per tant no entenc que és pugui penalitzar a algú que intenta possar seny sobre una pista;…….encara que a vegades és pugui a equivocar.
    És tot tant fàcil des d´un sofà o des d´una graderia amb una visió perifèrica i general del camp, amb les pulsacions ven baixes i amb un paquet de crispetes i una coca-cola ben fresqueta a la mà …………..
    Tant de bó, moltes vegades és pensés el que és fa dins un camp.
    Potser aixì tindriem dos Copes d´Europa a les nostres vitrines, ja que si en Tomàs no hagués cambiat una posibilitat “clara ” de cistella, faltant 10 segons ,per aguantar la pilota fins al límit de posessió , en Djordjevic no hagués tingut temps de clavar el seu mortífer triple a Istambul i com a mal menor s´hagués anat a una prorroga amb en Danilovic ja eliminat.
    I alerta, que no és perd a Istambul només per aquesta acció del bó d´en Tomàs, sinó una forma de dir, com diu el mestre, que no sempre el millor és encistellar i encistellar sense tenir en compte altres circunstàncies.
    Una abraçada
    VJ

  2. Lo del aplauso es un acto reflejo sustituto de otro: en vez de insultar a nuestro jugador por ‘desperdiciar’ tres maravillosos puntos, le aplaudimos para animarlo, ‘muy bien hecho, dirigiendo al equipo’, porque es de nuestro equipo y le queremos 😛 Supongo que la razón será la misma que cuando alguno falla un tiro libre y se le aplaude, ‘venga que el segundo entra!!’ (aunque por dentro pienses ‘pero será malo!!! A ver si mete el otro al menos!!). Bicos desde el extremo contrario de la Península 😉

  3. Estic totalment d’acord amb els comentaris de VJ. Com es planteja a l’article, sóc conscient que realment estem aplaudint una mancança de recursos del nostre jugador, un no atreviment a seguir amb el contraatac i esperar l’atac estàtic…
    Però alhora li estem reconeixent al jugador el mèrit que té de saber-se limitat, i de preferir una opció que, com a mínim, no tindrà la inseguretat inicial del propi jugador. És a dir, ningú pot asegurar que la segona opció sigui la correcta i obtingui majors beneficis, però almenys ja no serà una “precipitació” que a més a més seria executada sense confiança.
    Alhora, com diu Kysha, també podem pensar que “animem” al jugador a que potser el següent cop que es trobi en aquesta situació, sigui capaç de trobar-se amb confiança per seguir amb el 2×2.

  4. Possiblement no m’expliqués prou bé a l’article, si bé estava segur que alguns em saltarieu al coll 😉
    El que intentava fer avinent, és que sovint mecanitzem accions i reaccions que quan no estan justificades passen desaparcebudes precisament per aquest enrutinament del joc.
    És a dir: que si ni el marcador ho requereix, ni el temps ho recomana, en un 2 per 2 en contraatac s’ha d’intentar anotar. El més probable és fer punts o treure falta al rival… o les dues alhora. I precisament, VJ, això és la intel·ligència: saber distingir que, encara que algú en moments adeqüats aturi un contraatac per organitzar un 5×5 i sigui aplaudit per fer-ho, no implica que sempre que algú aturi el joc en un contraatac ho faci de manera encertada. Però robòticament, el públic entenem que la decisió està presa per bé quan, al meu entendre, sovint denota poca habilitat, poca valentia o poc sentit comú. Insisteixo: hi ha jugadors que s’aturen demanant calma per mimetisme amb el que han vist fer a d’altres, però no perquè la situació ho recomani. Això és el que volia denunciar, no pas l’aturada justificada.

  5. És la situació inversa de quan al camp nou es xiulava a Bakero cada vegada que feia una passada enrera!;)

  6. quan has dit: què coi aplaudim? al títol he pensat directament amb aquesta victòria del zalgiris xDD

    surt gent de l’altre equip aplaudint..

    no té pèrdua..

    he arribat a aquesta web a partir del posteig que vas fer al foro del CBT a foros.acb.com… em passaré sovint.. 😉

  7. Totalment d’acord amb en VJ que ho ha explicat de forma excel.lent.

    D’altre banda entenc perfectement el que volia expresar en Ronsu, i crec que es pot veure reflexat en un altre tipus de jugada:

    Un jugador rep la pilota sol lluny del cercol, diguem que a la linia de 6,25, mira l’aro… i pasa la pilota. El public aplaudeix? No… crida “Tira!, Tira!”. Podriem fer un simil en les dues situacions i la resposta del public es totalment contraria.
    Pot ser per que en una si queda de manifest la posible limitacio i falta de confiança del jugador i l’altre hi han mes factors com ja ha dit en VJ en el seu missatge.

  8. FerranMV, per aplaudiments els de Diario de Patricia. “Ella le engañó siete veces con su hermano y luego atropelló a su hijo. Un fuerte aplauso para Adela!”. I la gent vinga a picar de mans! Allò sí que és inexplicable.
    Hide, no voldria allargar-me més en matisos sobre l’article. Era un exemple de com a vegades enrutinem reaccions, jugadors i aficions. I el cas hipotètic contemplava que cap element recomana aturar el joc. Potser en bàsquet ACB no passa tant, però en categories inferiors i d’aficionats comproves com a la pista i a les grades s’imiten accions i reaccions sense fonament.

  9. Jo soc dels que aplaudeixo, prefereixo controlar la jugada abans de perdre la pilota si el jugador no ho veu clar.

    Desde la grada i analitzant el video és molt fàcil decidir el que és correcte i el que no. De fet en Cruyff i Rexach comentaven que quan preparaven els partits, sempre guanyaven per dos a cero.

    No oblidem que això són coses que s’entrenen o s’han d’entrenar, no s’improvisen en un partit i és i serà l’entrenador que ho recrimini. Són coses que es van aprenent fins que els jugadors acaben coneixent realment el que pensa el seu company i on es situarà. Són el que s’anomenen automatismes.

    I sincerament, no es que en general s’aplaudeixi el fet de frenar-se, s’aplaudeix per animar l’equip a seguir endavant.

    Per cert, l’article de G.Vázquez, més que fabulós jo el trobo tendenciós, pero suposo que va a gustos.

  10. http://www.eurosport.es/baloncesto/nba/2006-2007/sport_sto1124893.shtml

    Fabulós, sincerament fabulós… aquést article

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: