Retorn als peatges

Un altre estiu sense descans i ja se’n veuen les conseqüències. Fa uns mesos, us parlàvem del peatge dels Jocs, situació que es repeteix ara. La lesió de Pau Gasol és més greu del previst i no és l’únic de baixa perquè el Madrid enyora Felipe Reyes i Sacramento, en menor mesura, a Francisco García, per citar alguns exemples. Hi ha qui es posa les mans al cap perquè cada estiu hi hagi un combat amb les franquícies NBA, que obliguen a pagar una forta assegurança a les federacions per si se’ls lesiona algú. Qui critiqui als nord-americans, senyal que no paga 16,5 milions de dòlars a un jugador que vesteix de carrer a la banqueta durant un mínim d’un mes i s’atreveix a insinuar que la culpa és de l’entrenador per no deixar-lo treballar a menor ritme.

La Federació Espanyola no amagava el passat estiu que preferia veure Ricky Rubio al Barça que als Wolves. Segons ha pogut saber BiC, el motiu no era un altre que no ampliar les lluites amb la NBA. Cada estiu toca negociar amb les franquícies yankees per l’assegurança dels germans Gasol, Calderón i Rudy Fernández. I cada cop és més difícil arran del cas Garbajosa. Capítol apart mereix qüestionar-se per què el bàsquet necessita tenir una competició cada estiu i no fa com el futbol, on els europeus són cada quatre anys i així hi ha marge per al descans i de pas s’estalvien que molts optin per saltar-s’ho com va passar a Polònia 2009. Però no és el tema d’avui. La lesió de Pau Gasol és pitjor del previst i plou sobre mullat perquè el declivi dels Grizzlies va arrencar la temporada 2006-2007, ajudat per la greu lesió del pivot en les semifinals del Mundial de Japó. Memphis va tenir un rècord de 49-33 la temporada anterior, però es va quedar sense el referent en els 22 primers partits i va acabar signant un pèssim 22-60. Així, la defensa del títol als Lakers arrenca sense el segon jugador més important, que com a mínim es perdrà el primer mes de la temporada. El peatge de jugar amb Espanya i després pagar-ho a la NBA també té a Raül López, Garbajosa i Calderón de precedents, sense oblidar que Rudy Fernández s’ha perdut la pretemporada després de reconèixer que pagava l’excés de càrrega de treball després d’un estiu intens, en què no havia descansat com caldria després del fort cop rebut d’Ariza.

El peatge de treballar a l’estiu no és exclusiu dels Jocs. Altres jugadors que no han descansat també han caigut. Francisco García, que va intentar classificar la República Dominicana per al pròxim Mundial, estarà quatre mesos de baixa als Kings, un més que l’aler francès Batum als Blazers. I França rep per partida doble perquè els Bobcats lamenten que enlloc de cuidar-se físicament, Boris Diaw optés per anar amb la selecció sense posar fre a l’evident sobrepès. A l’ACB, el Madrid és líder sense Felipe Reyes, mentre que el Barça ha vist com Lakovic es perdia la pretemporada en esquinçar-se el turmell amb Eslovènia, sumant-hi després una lumbàlgia. A Dallas, en canvi, Dirk Nowitzki reconeixia fa uns dies que es troba com fa temps que no se sentia després de descansar a l’estiu. Veient el panorama, algú trobarà estrany que en el futur la NBA segueixi endurint les condicions per cedir jugadors a les seleccions?

Una estrella per postres

Esport i marketing van cada cop més de la mà. No tot està inventat i els Nets de New Jersey, a l’espera de convertir-se en la primera franquícia amb amo estranger, estan disposats a innovar per captar nous abonats. Us vindria de gust tenir a Juan Carlos Navarro als postres? O Ricky Rubio a la festa d’aniversari? O a Clay Tucker per fer una sorpresa a un amic penyero? O presentar un producte acompanyat de Román Montañez? Al costat de Nova York ja ho poden fer.

La crisi ha arribat a la NBA. Si s’acomiadaven 80 treballadors de la seu central i gairebé cap equip esgota les 15 places per a jugadors per estalviar-se uns calerons, l’assitència de públic als pavellons fa temps que va de baixa. Cal innovar, nous incentius. Així, els Nets han fet la següent oferta: per 25.000 dolars (uns 17.000 euros) es poden tenir quatre seients a peu de pista per 10 partits, amb servei inclòs de parquing i servei de catering en un saló privat. El gran reclam, però, és un altre ja que et cedeixen un jugador durant una hora. “Serà molt interessant tenir un jugador dels Nets a la teva festa d’aniversari, al teu bar mitzvah o senzillament tenir-lo una hora a sopar. És una cosa tan valiosa que es fa difícil posar-hi preu”, relata el directiu dels de Nova Jersey, Brett Yormark. Doncs té preu, 25.000 dolars.

Hi ha interès a veure com funciona la iniciativa i com responen els jugadors, que acostumen a detestar aquest tipus d’iniciatives. D’entrada hem comentat la part amable com podria ser convidar-lo a un aniversari o un sopar, però també hi ha una altra opció, també possible a partir de la iniciativa dels Nets: quants pagaríem per tenir un jugador (o entrenador) durant una hora i clavar-li una bona esbroncada després d’un mal partit? Sí, parlo d’aquells noms que tots teniu al cap. Té raó Yormark, no és fàcil posar-hi preu.

Pressupostos i temps passats

Recullim el testimoni d’un gran blog. Els periodistes de MD, Jesús Pérez Ramos i Julián Felipo, fa anys que van llençar-se a la xarxa per crear l’131 i a BiC en som fidels seguidors. Avui en Jesús tira d’hemeroteca per analitzar la diferència de pressupost entre ACB d’una dècada a l’altra en un article de visita obligada. Estirem el fil per buscar-ne per què.

L’any 1991 el Montigalà Joventut conqueria l’ACB amb un pressupost de 510 milions de pessetes, just per sota de Barça (600) i Madrid (588), sent el més modest el Caja Canarias (160). El gran canvi a l’esport europeu va arribar al 1996 amb l’arribada de la sentència Bosman. Un any més tard el TDK conqueria la Lliga i la diferència entre rics i pobres era de 1250 milions vs 330. Els poderosos multiplicaven per quatre els recursos si bé, en un cas la diferència era de 440 milions de pessestes i cap a final de segle ja anàvem pels 880. En l’era de l’euro tenim a Barça amb 26,9 milions d’euros i Madrid amb 22 segons les memòries presentades i auditades en les últimes assemblees. I els modestos? Els tenim en 3,7. Si la diferència havia passat en 10 anys de 2,6 milions d’euros a 5,2, en la dècada següent s’ha disparat fins als 23, 2. Abans es multiplicava per quatre i ara per més de set. De 2,6 a 23,2 és un salt brutal.

Les explicacions són diverses però la realitat és que el bàsquet europeu es troba en crisi profunda, plorant cada estiu la desaparició de clubs i les dificultats de molts per cumplir els mínims per mantenir-se a l’elit. I qui n’és el culpable? Doncs n’hi ha diversos, però n’assenyalarem un: el bàsquet modern i les rotacions. S’imposen i els grans entrenadors volen plantilles àmplies per assegurar la intensitat en tot moment. Si hi sumem la tendència des de la passada dècada a augmentar la intensitat defensiva, les necessitats s’amplien. L’any 1994 el Joventut tenia un pressupost similar al de les seccions dels equips de futbol i conqueria Europa en una final en què Zeljko Obradovic només emprava set jugadors. Des de la banqueta, Morales disputava 7 minuts i Tomàs Jofresa, 18. Cinc jugadors de sou alt i complements. A l’Olympiakos, Paspalj jugava el partit sencer i entre quatre més es repartien gairebé tots els minuts: Tomic (36′), Sigalas (34′), Tarpley (38′) i Fassoulas (31′). Les rotacions d’Aíto eren excepció a l’època. Un mes més tard, el Madrid derrotava el Barça en la final de l’ACB per 3-0 i en el tercer partit al Palau Sant Jordi s’hi va veure un altíssim protagonisme de Sabonis (40′), Arlauckas (35′), Kurtinaitis (30′) i Santos (32′).

Les rotacions a la recerca d’una intensitat i profunditat que pocs aconsegueixen han imposat la seva llei al s. XXI. El Barça té ara 12 jugadors a la primera plantilla i tret de Víctor Sada, cap baixa dels 700.000 euros, sou d’estrella als 90. I el sostre per dalt el marquen els 2 milions de Navarro. A partir de desembre, si bé des del club blaugrana ho allarguen a gener o fins i tot febrer, Lubos Barton tornarà a l’activitat i Xavi Pascual haurà de deixar una d’aquestes fitxes milionàries vestit de carrer perquè en seran 13. No és un invent blaugrana perquè els grecs fa anys que ho fan. El PAO tenia fa tres temporades 15 jugadors en nònima i en feia descansar tres i el CSKA està acostumat a tenir jugadors com l’ara blaugrana Morris destinats només a jugar l’Eurolliga, un luxe que els russos, que en dos anys volen reduir el pressupost a la meitat, ja no es poden permetre, així que enguany han apostat per un nucli fort (Holden, Langdon, Siskauskas, Smodis i Khryapa) i complements russos a l’espera que explotin a alt nivell.

Els poderosos – un grup cada any més reduït- es poden permetre plantilles àmplies, però la resta, no. I s’està veient en la crisi actual. Una de les mesures que podríem veure en els pròxims anys és un retorn al passat, amb un nucli reduït de 7-8 jugadors de pes i la resta, joves que es vagin fent un lloc o seguint el model Manresa d’apostes de categories inferiors (Dani López, Cusworth) o joves desconeguts amb potencial (Ibaka, Gladyr). En l’última jornada ACB, sis equips es van permetre el luxe de no tenir cap jugador que arribés als 30 minuts a pista (Manresa, Valladolid, Alacant, Baskonia, Penya i Estudiantes) i quatre més en què només un jugador ho va fer (Barça, Gran Canària, Lagun Aro i Cajasol). En canvi, el Granada, prórroga inclosa, va tenir-ne quatre entre els 34 minuts i els 39. Potser és un dels primers que veu que reduir plantilla i tenir complement amb menys protagonisme que fins ara pot ser un camí de futur, enlloc d’anar cada estiu a plorar a l’ajuntament perquè es faci càrrec del deute acumulat i ajudi a quadrar pressupost. Renunciar a les rotacions llargues podria ser la via per rebaixar les despeses i deixar de buscar diner públic o coses més rebuscades per no ampliar el deute. Ho veurem a partir d’ara?

Canvi de normativa?

Sembla que la Penya acaba d’incorporar dos africans per a les categories inferiors, destacant-ne un de 2,24 amb només 15 anys. Això en ple debat badaloní, reduït i gens mediàtic, sobre si el Joventut es pot permetre amb els recursos que té destinar una plaça d’extracomunitari a un jove encara verd com Christian Eyenga. Ningú es plantejarà l’opció de canviar la normativa i fer que els jugadors formats a les categories inferiors d’un club ocupin plaça de cupo vinguin d’on vinguin? Seria una manera de facilitar la sortida de nous jugadors.

Entre els últims jugadors sorgits de les categories inferiors de la Penya hi tenim un congolès (Eyenga), un holandès (Norel) i un rus (Flis). Els tres han arribat a tenir fitxa del primer euip, privilegi que no han tingut per exemple un txec (Jelinek), un alemany (Andreev), un rus (Kryukov), un uruguaià (Panchi Barrera), un montenegrí (Todorovic) o un holandès (Van Schaik). Els últims en arribar són dos congolesos, una via africana que el Barça fa anys que explota amb els germans Samb, Diouf o Abdulaye. Els blaugranes confien alhora en l’explosió definitiva del bosni Djedovic en la cesió al Xacobeo.

No són els únics ACB que veuen que a la dificultat de pujar jugadors al primer equip cal sumar-hi les traves de normativa. El món evoluciona cap a l’obertura de fronteres en l’esport a partir de la llei Bosman, que es va ampliar a l’Europa B i en poc temps al Cotonou. Les categories inferiors s’omplen d’estrangers que quan arriben al primer equip es troben que fer el salt té una dificultat afegida en una competició on només quatre equips de 18 estan per sobre del mínim en les places de cupos. No és un problema que afecti només a Penya o Barça perquè la gran promesa del Madrid està cedida perquè és montenegrí (Mirotic), situació que també viuen els brasilers d’Unicaja (Prestes i Faverani), el búlgar (Avramov) i el georgià (Shengeila) del València o un club de tradició de planter com Estudiantes (Clark, Caio Torres o Driesen). No tots són estrelles ni potser tenen el nivell per triomfar, però si el fet d’haver abandonat el país per formar-se en el bàsquet base d’un club estatal tingués premi d’alguna forma, com podria ser ocupar plaça de cupo (o cupo B o una deriva similar), els seria més fàcil fer el salt a l’ACB.

La proposta podria facilitar el salt de les categories inferiors a l’ACB. O la LEB. Els clubs haurien d’estudiar la nova situació de fronteres i prendre decisions en aquestes assemblees de l’ACB en què tot s’aprova i no és protesta per les mesures aplicades fins que ha passat un temps. BiC no hi té gaire fe després de veure com Flis perdria la condició de cupo per anar cedit a… Lleida. No sé què n’opinaran els lectors. S’accepten rèpliques i noves propostes.

Suzuki, Suzuki, Suzuki,…

Ho repetirem tantes vegades com calgui. Perquè Suzuki comprovi que patrocinar el bàsquet té recompensa i surt a compte.

El Bàsquet Manresa ha signat el millor fitxatge de la temporada: un sponsor principal pel club. Només per una temporada, però amb l’expectativa que en quedin satisfets i extenguin la relació més enllà de la 2009/2010. L’aportació econòmica de Suzuki (Suzuki, Suzuki, Suzuki) és vital per cobrir les despeses de la temporada i meritòria per signar-se en una època econòmicament tant delicada com l’actual. I entre les més afectades les empreses del sector del motor.

Tot i amb aquesta injecció, el pressupost del Suzuki Manresa seguirà sent un dels més baixos de l’ACB: 3,7 milions d’euros. Curiosament, just l’import que s’ha pogut permetre de pagar el Barça només pel traspàs d’un jugador aquest mateix estiu. I si els 26 milions d’euros de pressupost dels blaugrana són d’una altra dimensió, els 8 milions del Joventut (que l’any vinent acaba contracte amb DKV i estarà en situació similar a la del Manresa aquest estiu) doblen la despesa dels del Bages. I un any més, en aquestes paupèrrimes condicions, aspiren a mantenir-se entre els opulents i donar-los guerra.

La mostra pressupostària dels clubs catalans ACB és prou representativa de la perversió d’una competició que, més enllà d’uns punts de partida de justícia discutible (penso en aportacions de diner públic, de diners provinents del futbol, o de reqüalificacions poc ètiques de terrenys), hauria de fer reflexionar sobre la necessitat de repensar de dalt a baix el bàsquet d’elit a tot Europa.

Una simple mesura acabaria, de cop, amb els dos problemes greus (potser terminals) del nostre esport al vell continent: els resultats deficitaris de tots els clubs i la oligarquia esportiva que han convertit l’Eurolliga en cosa de quatre i l’ACB en cosa de dos.

La solució que resoldria tant una cosa com l’altra d’una tacada és el LÍMIT SALARIAL. És a dir, acordar entre tots els clubs europeus un màxim de despesa en sous per equip i temporada. D’aquesta manera, s’igualaria la qualitat de les plantilles i els jugadors s’haurien d’ajustar a nous catxets.

La principal dificultat seria trobar aquesta xifra “tope”. Agafant només els tres clubs catalans ACB, ¿quin hauria de ser el pressupost just? La mitja aritmètica és inassumible tant per Suzuki Manresa com per DKV Joventut, i una xifra menor suposaria pel Regal Barça haver de renunciar a la majoria dels seus cracks, cosa poc agradable pel seguidor culer. El consens, doncs, no seria gens fàcil. Ara bé: ¿la supervivència dels clubs i de l’interès competitiu es val el discutir-ho?

Curiositats d’un traspàs històric

A mida que el traspàs de Ricky Rubio al Barça queda enrere en el temps es van coneixent més detalls de l’operació. No sé si l’Informe Robinson d’aquesta nit en revelarà més, ni que sigui per boca del protagonista, però Blog i Continuació en pot oferir alguns. El pas del mesos de ben segur comportarà noves dades que permetran ampliar-ho o fer-ne nous capítols. Estarem atents.

D’entrada, cal dir que el bàndol Rubio tenia poca fe en les gestions dels Wolves. Creien que eren paraules buides, que difícilment es podien traduir en xifres que fessin possible l’acord. El pare del jugador, Esteve Rubio, va acompanyar la directiva del Joventut en la tarda decisiva, en què s’havia de veure si Minnesota tenia una oferta seriosa i a on enviaven la perla verd-i-negra. Les decisions acostumen a prendre’s des d’un nucli molt reduït de dirigents, però era prou important com perquè Jordi Villacampa convoqués tota la directiva a la recerca d’una decisió coral. Esteve Rubio va comunicar-los que, malgrat que tenien un acord verbal amb el Barça, la prioritat de Ricky era la NBA. La sorpresa va ser que els Wolves sí havien fet els deures… i va tocar fer marxa enrere perquè l’acord amb el club blaugrana va acabar tenint prioritat.

Una segona curiositat és que en la negociació entre la família Rubio i el Barça hi va haver un punt de desacord. Els de Masnou van demanar que l’operació fos doble. Per una banda, Ricky al primer equip. I de l’altra, en Marc al Cornellà. El club blaugrana va mostrar-se ferm, fent entendre que la plantilla del vinculat estava tancada i que no veien a l’escorta amb opcions de fer un dia el salt al sénior. El qui va ser el debutant més jove de la història de la Penya ha provat de fer-se un lloc també a Fuenlabrada i Valladolid, però sense èxit, així que jugarà a Ciudad Real a la Leb Plata. La carrera dels germans camina per primer cop per separat.

Una tercera és que Ricky es va trobar en una situació delicada. Per un costat, no volia marxar de mala manera de la Penya i volia un traspàs generós. Per l’altre, tant Barça com Madrid li van deixar clar que la fitxa aniria en funció del preu final. Quant més paguessin al DKV, menys cobraria ell. Al final, n’ha tret un bon sou, però més a prop del bàndol de perfil baix de la plantilla, que no pas de les estrelles consagrades del club blaugrana.

Finalment, Ricky ha començat a experimentar el preu de creuar el Besós. Fa uns dies va assistir tal com li agrada amb els amics a un conegut local nocturn de la nit badalonina. No hi va estar gaire estona, cansat d’escoltar xiulets constants per la seva presència i més d’un insult camuflat en la foscor i l’anonimat. Ja no és benvingut a Badalona, coses de la rivalitat esportiva i que cal esperar que no vagin a més. Quatre curiositats… i les que vindran.